El fitxatge de Vítor Baía, el porter més car del món (i el més fugaç)

Dos anys més tard, (maig de 1996), acomiadat Cruyff, també de mala manera, hores abans d’un partit amb el Celta que va provocar una tremenda fractura en el barcelonisme, encara no resolta, ni tan sols un quart de segle després, va arrencar l’època després de J.C.

Va arribar Robson de Portugal i va demanar un porter. Qui ja coneixia la seva etapa al Porto, d’on procedia el tècnic anglès, que es va emportar al seu costat José Mourinho, primer traductor, després ajudant, després segon entrenador i moltes coses més...

L’embolic amb Köpke

Aquest porter era Vítor Baía, un ídol al seu país. Va arribar el 4 de juliol, ja de nit, a Barcelona després d’unes negociacions complexes. Tan complexes que aquell mateix estiuenc dijous, però al matí, caminava ufà i feliç un altre porter per la grada del Camp Nou, observant orgullós allò que seria la seva nova casa.

Era Andreas Köpke, porter internacional de la selecció alemanya, heroi en aquesta Eurocopa de 1996. Tenia llavors 34 anys i sortia a la gran oportunitat de la seva vida. Havia viatjat per firmar el seu contracte amb el club blaugrana. No sabia, tanmateix, que Baía també havia fet les maletes camí del Camp Nou. En un sol dia, dos porters, i un sol lloc. Es va quedar el meta portuguès, clar.

No va fer falta ni tan sols esperar que aparegués Joan Gaspart de matinada (eren ja dos quarts de dues, just a la porta del restaurant Via Veneto, a la zona alta, el mateix que sol utilitzar ara Joan Laporta com a despatx alternatiu) per confirmar el seu descart. Abans fins i tot es va escoltar la veu de Mourinho.

«El Barça es quedarà sol amb un porter. I des del primer moment vam tenir clar que Vítor Baía era el número u, però van existir problemes i vam considerar altres opcions», va dir l’ajudant de Robson sense citar, en cap moment, l’alemany. No es va presentar pel seu compte a Barcelona.

Algú el va fer venir, però per a res. Va passar fins i tot la revisió mèdica i es va reunir el porter amb Gaspart abans d’un acte de conciliació amb el Stuttgart, amb qui tenia un acord previ, però amb garanties per invalidar-lo perquè ell pertanyia a l’Eintracht, però va quedar lliure pel descens a la Segona Divisió alemanya.

Köpke se’n va anar a Frankfurt per tancar el litigi i mai més va tornar a Barcelona. «He caigut dels núvols. Ara només em sento buit», va confessar l’alemany al diari Bild, atordit perquè ni tan sols la seva condició de guardià de l’Alemanya campiona de l’Eurocopa de 1996 li va obrir les portes del Camp Nou.

Aquest cràter tenia ara nou inquilí. Un portuguès. El sopar va ser llarg al Via Veneto perquè s’estava abordant una operació inusualment cara. El Barça va pagar 1.000 milions de pessetes al Porto (sis milions d’euros actuals), malgrat que a Baía només li quedava un any de contracte.

Contracte de vuit anys

«L’acord era per cinc anys», va explicar el portuguès en la seva presentació oficial. «Però, de cop, el president Núñez em va dir que què em semblaria firmar per sis i jo li vaig dir que tindria 31 anys... Ell llavors va dir que per set... No, per vuit. Vaig balbotejar que en tindria 34, però no em va fer cap cas i va insistir. No m’hi vaig poder negar». Va firmar per vuit temporades, tot i que només en va estar dues. I en va jugar una. La primera i única de Robson.

Notícies relacionades

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

¡Olè! ¡A vuitens! ¿I ara què fem amb Lewandowski?

Després, va arribar Van Gaal, que es va emportar Ruud Hesp, perquè aquest cràter també es va empassar Baía després d’un volcànic partit de Copa (5-4 a l’Atlètic, a qui no li van servir quatre gols de Pantic en només 51 minuts). Va cometre el lusità errors tan grollers que es va acabar esfondrant, ofegat entre les llàgrimes, mentre va néixer la llegenda de «Macanudo Pizzi», com el va batejar la genial narració del mestre Joaquim Maria Puyal.

«Potser va ser un miracle. Potser un somni. Potser l’Atlètic no va arribar mai a guanyar per 0-3 ni per 2-4. Potser l’estadi no va demanar la dimissió de Núñez ni Baía es va empassar dos gols i va acabar plorant com un nen. Potser el 5-4 és fruit de la imaginació», escrivia David Torras en aquest diari (març de 1997) sobre aquella nit en què el porter més car del món es va evaporar. El més car i el més fugaç.