El triomfador de San Siro

Gavi, vist pels seus entrenadors: «És descarat, murri, amb personalitat»

  • Tothom es rendeix a la irrupció vertiginosa del jugador del Barça, convertit ja en el més jove debutant de la selecció

  • «No m’esperava sortir de titular, però estava atent a qualsevol cosa. He intentat sempre ser jo mateix», diu el futbolista

Gavi, vist pels seus entrenadors: «És descarat, murri, amb personalitat»

Reuters

8
Es llegeix en minuts
Marcos López
Marcos López

Periodista

ver +

«Mira, Fernando. ¡Mira quina està muntant el teu amic Gavi!». El missatge de Lupi, tècnic del Chiclana, que havia estat prèviament al planter del Betis, va aparèixer ahir a primera hora al mòbil de Fernando Cáceres, l’entrenador que va tutelar la primera aparició d’aquest talent amb la samarreta verd-i-blanca, acabat d’arribar de La Liara Balompié, el club sevillà i degà de Los Palacios y Villafranca, l’equip de futbol de Los Palacios, no excessivament gran (38.000 habitants), que ha donat al futbol espanyol talents com Jesús Navas, Fabián Ruiz i ara ha ensenyat a Europa Pablo Martín Páez Gavira. Simplement, Gavi.

El noi més jove a debutar amb la samarreta d’Espanya. El nen que va marcar Verratti («m’han dit que era el seu ídol i ho ha fet genial», va revelar Luis Enrique) com si no el conegués de res. L’adolescent, no té edat per portar cotxe ni per votar, que no va parar de col·leccionar elogis per una aparició descomunal en la semifinal de la Lliga de les Nacions. 

«No m’esperava sortir de titular, però estava atent a qualsevol cosa. He intentat sempre ser jo mateix. Emmarcaré aquesta samarreta»

Gavi, jugador de la selecció

«És un somni per mi. Un somni sentir l’himne. No m’esperava sortir de titular, però estava atent a qualsevol cosa. He intentat sempre ser jo mateix», confessa Gavi, el nen que ha provocat una irrupció vertiginosa. No fa ni 15 mesos estava jugant al cadet del Barça. Ara, és titular amb el primer equip de Koeman i l’Espanya de Luis Enrique.

«M’han aconsellat molt els jugadors amb més experiència. Em van dir que estigués tranquil i jugués com jo sé», admet amb l’aplom amb què juga. És un nen, però juga com un vell, com si portés anys i anys de pòsit a les botes. «Emmarcaré aquesta samarreta», confessa després d’entrar al vestidor amb una ferida al pit. «Ni jo sé què ha passat. Crec que ha sigut una agafada amb Verratti. Crec, eh».

Mentre ell entrava al vestidor, ja sense el ‘9’, el dorsal dels golejadors, anava rememorant el que va passar en la seva estrena. Amb el ‘9’, però va jugar pel flanc dret amb tal personalitat que es va carregar un dels pòsters de la seva infància, a més de robar-li pilotes i guanyar-li duels individuals a Jorginho, un dels millors migcampistes del continent.

«Ho veia a la tele i pensava: ¡Déu meu! Està fent el mateix que quan era benjamí amb nosaltres. És el nen de sempre, però una mica més gran», rememora Fernando Cáceres, el tècnic que el va tenir l’any que «va marcar 96 gols a la Lliga. ¡Però només a la Lliga, eh! Si comptem tornejos o amistosos, ja ni et dic», afirma sorprès perquè Lupi, un altre tècnic que va dirigir Gavi en la seva etapa formativa al Betis, abans d’aterrar al Barça, continua igual de sorprès que ell.

Vasco, Cáceres, Lupi, Marc Serra, Sergi Milà.... La llista de formadors és àmplia. I tots tenen alguna cosa en comú. Sabien que era bo, realment bo. Però ningú s’imaginava que anés tan de pressa. «És un nervi, no s’està quiet. Només l’interessa el futbol. ¿Competitiu? Moltíssim», diuen des de La Masia, on Gavi va rebre, precisament, la notícia de la seva inclusió en la convocatòria de la selecció.

Viu com si res hagués canviat. Fa la mateixa vida que si fos el juliol quan semblava estar destinat al Barça B, on només ha jugat tres partits. La seva figura, petita, diminuta i amb pas lent, és habitual a les tardes al centre d’entrenament del Barça. Està amb els amics i veurà partits dels amics. Un més. Però no és un més.

«És un jugador de carrer, dels que ja no hi ha perquè no es juga al carrer. I perquè, a més, és descarat, murri, amb personalitat. No s’arruga mai»

F. Cáceres, extècnic de Gavi al Betis

Tampoc el seu futbol és normal. «Això ja ho havíem vist aquí abans», diu Manuel Vasco, el tècnic de La Liara, el primer que va tenir l’honor de rebre abans que ningú una joia. I ja amb sis anys jugava amb la llengua empenyent el pòmul imitant, sense saber-ho, un clàssic gest de Michael Jordan. «Sí, sí ja ho feia de nen», revela preocupat tement que no li passés alguna cosa amb aquesta mania.

«Jo el vaig agafar al Benjamí A. Però va durar poc perquè se’n va anar d’aleví al Barça», diu Cáceres, recordant el partit que va canviar tot. El Betis va guanyar (5-0), precisament, l’equip blaugrana a la final del Mundialet que es va jugar a Portugal. Però va perdre Gavi. «És un fenomen. Ja tenia molta, molta, molta personalitat perquè era molt, molt competitiu», apunta.

‘La nuova stellina della Spagna’

Es va emportar la final, però també va veure marxar partir Gavi, que tenia 11 anys, cap a Barcelona. «És un jugador de carrer, dels que ja no hi ha perquè no es juga al carrer. I perquè, a més, és descarat, murri, amb personalitat. No s’arruga mai. Quan alguna cosa anava malament en un partit, em deia sempre el mateix: ‘¡Míster, que em donin la pilota a mi! ¡Que me la donin!’», explica Cáceres.

«Ell decideix sempre abans de rebre. Amb el control orientat ja regateja i es treu del mig rivals. Només amb el moviment del cos»

F. Cáceres, extècnic al Betis

Aquesta final va ser el seu comiat del Betis. «En la semifinal vam guanyar l’Sporting de Portugal i ells el Benfica. Vam guanyar 5-0 i Gavi va fer tres gols. Era molt atrevit. Va ser escollit el millor jugador del torneig, és clar», recalca l’exentrenador del benjamí del Betis, que recorda una anècdota al vestidor abans del partit. «Manuel, t’ho diré davant del míster, eh», es referia al coordinador del planter bètic. «Si nosaltres guanyem ens has de comprar un gelat a tots, eh!! Guanyarem i jo faré dos o tres gols», apunta.

Deixar-lo «volar lliure»

Dit i fet. El Betis va guanyar i ell va marcar tres gols. «Era molt diferent de tot el que havíem vist a Andalusia. Ho tenia tot, qualitat, sacrifici i humilitat. Ell decideix sempre abans de rebre. Amb el control orientat ja regateja i es treu del mig rivals. Només amb el moviment del cos i la manera que es perfila», explica el tècnic.

Que l’hi preguntin a Verrati. O a Jorginho. O a Marcos Llorente. Sent petit com és, Gavi té una gran fortalesa física. «És un jugador que ja no veiem perquè els entrenadors, ja des del planter, li tallem una mica la creativitat. A aquests futbolistes com Gavi cal deixar-los que siguin lliures».

«Gavi és una excepció, ell és Francesco Totti, diguem-ho així»

Albertini, exjugador del Milan i el Barça

Així va passar a San Siro on Itàlia, que l’ha batejat com ‘la nuova stellina della Spagna’, va quedar sorpresa per aquest follet palatí que irradia. «Gavi és una excepció, ell és Francesco Totti, diguem-ho així», diu admirat Demetrio Albertini, exjugador del Milan i el Barça, a l’agència Ansa, implorant els entrenadors del seu país que segueixin el camí emprès per Luis Enrique. Suplicant-los gairebé que siguin igual de valents que ho ha sigut l’asturià amb Ansu Fati primer, després amb Pedri i ara amb Gavi.

«És totalment anormal el que ha fet, va jugar com si fos al pati de casa seva», va confessar Luis Enrique, l’home que va seguir la seva intuïció, tal com va fer Koeman al seu dia al Camp Nou. Gavi ni ha passat per la selecció sub-21, el pròleg a l’absoluta. És tal la seva qualitat i talent que fa caure barreres de tota mena. «Té el cap molt ben moblat, l’entorn és molt bo. Amb ell, li vam guanyar tots els derbis al Sevilla», apunta feliç Cáceres, mentre el Barça treballa des de fa dies en la renovació d’aquest talent que assegura el futur.

Té contracte fins al 2023 i està representat per Iván de la Peña. Se’n va poder anar amb ofertes millors a Anglaterra, com el seu amic Juan Larios, el defensa, que el setembre del 2020 va firmar pel Manchester City. Andalús com ell, va decidir anar-se’n a Anglaterra, Gavi no. Gavi es volia quedar. I es va quedar, seguint l’estela d’una de les seves referències.

«Sempre m’ha agradat molt Iniesta», recalca el jove, pacient com és, igual com l’estrella nascuda a Fuentealbilla. Ell va arribar a Barcelona i va haver d’esperar sis mesos per jugar per la sanció de la FIFA. Es va portar, a diferència del manxec, tota la seva família. Però només es va quedar un any. «Jo vull anar a La Masia», va dir Gavi als seus pares, que van tornar a Los Palacios mentre ell, com si fos Iniesta, construïa el seu relat en silenci.

Notícies relacionades

Ara aquest silenci ha quedat trencat per la màgia que desprèn el seu futbol. No és Iniesta ni tampoc Xavi. És un interior diferent. Amb el segell de l’escola del Barça però l’origen de tot rau a Los Palacios. «Tot ha anat molt ràpid», admet Cáceres. «¡Quin fenomen que hem firmat!», li deien després els entrenadors formatius del Barça al seu col·lega andalús. «És clar, us vam clavar una repasasda amb aquell 5-0», recorda feliç l’extècnic del Betis amb un somriure que no l’abandona des que va veure el seu nen dictar una lliçó a la catedral de San Siro.