Lluís Cortés: «El Chelsea segurament va témer que els en féssim vuit»

¿Ha pogut dormir o continua pensant que tot és un somni? He dormit poc. Encara no ens ho creiem perquè és una cosa molt difícil i fa molt pocs anys ho vèiem superlluny. Ara som campions d’Europa, però crec que encara no ho hem assimilat. Ho celebres però crec que no som conscients del que significa tot això, de veritat.

Quan va arribar el gener del 2019 els va dir que algun dia guanyarien la Champions, una cosa que semblava una utopia. ¿Què els va dir abans de sortir diumenge? Que si fèiem el nostre partit i fèiem el que sabíem fer i ens ho passàvem bé el partit acabaria bé. Quan les jugadores disfruten jugant, és molt difícil que ningú ens guanyi.

Això de passar-s’ho bé sona una mica al ‘sortiu i disfruteu’ de Johan Cruyff a Wembley. Sí, però perquè ho crec així, no pensant que diré el mateix que Cruyff a veure si guanyo la Champions. És que és realment així. Quan les jugadores s’ho passen bé, s’associen i la pilota va ràpid, quan tenen molt la pilota i participen moltes vegades és quan som més difícils de defensar. I de guanyar.

Quan s’arriba a una final, el que no s’ha de tenir és por. Exacte. Precisament el que no s’ha de tenir és por. I a diferència de Budapest, aquesta vegada el que no vam tenir és por. A Budapest tot era molt nou, el Lió era un superequip que sabíem o almenys pensàvem que era superior a nosaltres. I quan vas amb por als partits, normalment acaben malament. Aquesta vegada va ser al revés. La setmana prèvia d’entrenaments va ser molt bona. El dia abans, una intensitat, una alegria, i el mateix dia de partit a l’hotel veient les cares de les jugadores, fent broma l’una amb l’altra... hi havia un ambient de confiança, de seguretat, que era superpositiu. I vaig pensar: ‘aquest partit ha d’anar bé’.

¿Fins a quin punt va ajudar marcar el 0-2 abans del quart d’hora? Nosaltres ho vam patir a Budapest, on li vaig dir al meu segon: ¿què fem perquè no ens en fiquin vuit? No pensant a remuntar, sinó a no fer el ridícul en una final de Champions. I diumenge, així que anaven caient els gols, vaig pensar en la meva rival, Emma Hayes: ‘Buah, està en la mateixa situació que jo fa dos anys’. Sempre dic a les meves jugadores que el gol més important no és el primer, és el segon. I que quan fas un gol en lloc de perdre molt temps a celebrar-ho has d’anar a buscar el segon, que és quan l’equip rival està més tocat, trontolla. El segon és com l’estocada final. I diumenge ho vam fer a la perfecció. No només el segon, sinó el tercer i el quart molt ràpids.

El Chelsea en el tu a tu et pot crear problemes. Totalment. El Chelsea és un grandíssim equip i davant té jugadores de moltíssim talent. Però vam ser capaços de neutralitzar els seus punts forts, estar molt bé en la transició defensiva i interpretar molt bé en atac on hi havia els espais. Quan el marcador et condiciona tant i des de tan aviat, ja t’ho condiciona tot. Després és veritat que van portar més la iniciativa però és que només faltaria que no la tinguessis perdent 0-4. També la vam tenir nosaltres contra el Lió i vam marcar un gol. 

Va semblar un calc de Budapest però amb els papers canviats. Aquesta era la sensació que tenia a la banqueta. Viure la final del 2019 però des de l’altra banda. El Chelsea segurament va témer que els en féssim vuit i havíem d’anar precisament a fer-ne vuit. Quan els rivals estan amb aquesta por, és quan cal anar a fer-los mal. I és aquí que tanquem el partit. Ens han fet cinc gols en tot l’any i era molt difícil que en 45 minuts ens en fessin cinc.

L’equip és gairebé calcat també al del 2019, amb els reforços de Jennifer Hermoso i Caroline Graham Hansen. ¿Què més ha canviat en aquests dos anys, a més de sumar el talent de totes dues? Les incorporacions de la Jenni i la Caro són brutals, d’un nivell altíssim, però la diferència respecte al 2019 és que les jugadores que ja hi eren, l’Aitana, la Patri, la Leila, Torrejón..., avui totes són molt millors. Hem treballat moltíssim. A l’‘staff’ hi ha gent increïble que ho ha dedicat tot perquè aquest equip sigui el millor d’Europa. Quan des de la base pots fer un grup, és molt més fàcil perquè no has d’incorporar noves sinergies. Sempre que aquest grup estigui disposat a treballar i millorar. Com que després de Budapest ens vam comprometre que ho faríem, tot va ser molt més senzill.

Ja hi havia un nucli. Sí. L’Alexia, Torrejón, la Leila... fa anys que juguen juntes. La diferència és que l’Alexia d’avui és millor que la de fa vuit anys. I no només a nivell físic, que hi ha dades objectives que es poden mesurar, sinó també a interpretar el joc, a entendre’l. Hi ha moltes hores de vídeo, de parlar amb les jugadores, de treballar, d’entrenar, que fan que siguin millors que fa uns anys.

¿El principal salt és el físic? Sí, n’és un. La millora física és evident. Si vols guanyar la Champions és molt necessari la millora de la condició física. Si no haguéssim fet aquest canvi potser en tindríem prou per guanyar la Lliga. Però per guanyar la Champions era imprescindible.

¿Aitana Bonmatí, l’MVP, personifica el creixement d’aquest equip i l’aposta pel planter? L’Aitana és un clar exemple del que volem al Barça. Una jugadora amb un amor pel club brutal, que entén el joc del Barça a la perfecció, que ha jugat amb aquest estil des de molt petita i que, per tant, el té integrat a la perfecció, que no necessita que li expliquis perquè ja li surt, ja l’ha viscut tota la vida. I que està en un moment de maduresa competitiu molt interessant. No és només ser bona, portar la pilota ràpida i ser precisa en les accions tècniques, sinó també saber competir. I l’Aitana d’avui competeix molt millor que la de fa dos anys a Budapest. I falla menys passades, no perquè sàpiga fer-les sinó per una qüestió d’estrès competitiu. De situació emocional. I avui està més preparada que fa dos anys.

Durant la campanya electoral Lluís Carreras va destacar que el seu equip era el més fidel a l’estil Barça. ¿Per què són més estrictes, tenen més facilitat, menys pressió...? Pressió molta, perquè estem obligats a guanyar per 5-0 cada setmana, perquè el dia que guanyem 2-0 sembla que hàgim fet un mal partit. És que creiem en això, i no només l’‘staff’, sinó també les jugadores hi creuen fermament i des del primer minut. L’Alexia [Putellas] no vol jugar a res més que això, però la Patri, la Mapi, l’Aitana volen jugar a això. Que no ho hem creat nosaltres, sinó que és l’estil Barça, que ve amb l’escut. Com a entrenador poses la pinzellada per donar color, adaptant-te a les jugadores. Per exemple, no és el mateix jugar amb l’Asisat [Oshoala] que amb la Jenni [Hermoso]. Hem sigut capaços d’incorporar aquest estil i centrar-nos en nosaltres. Antigament aquest equip se centrava en el rival i s’hi adaptava; des que vaig arribar som nosaltres qui marquem una línia, un patró i ja serà el rival qui s’adapti a nosaltres.

Insisteix a mantenir-se fidel a l’estil. No a guanyar sinó com. Totalment. Hi ha partits de 5-0 o 6-1 i les jugadores entrant al vestidor emprenyades. Donem molta importància al com i és una de les claus de l’èxit. Per guanyar i per atraure tota la gent que es va enganxant al futbol femení. Gent que s’ho passa bé amb el Barça, que es diverteix. No es tracta només que disfrutin elles, sinó que disfruti la gent. I si a sobre, guanyem, ja és l’hòstia.

Per reforçar el futbol femení, ¿influeix el títol de campió o la forma de jugar? Com a entrenador el com ho és tot, que s’ho passin bé les jugadores i que després el públic també s’ho passi bé. Si ho aconseguim, la majoria dels dies mereixerem guanyar i la majoria dels dies guanyarem. El com és la clau, la base, el primer. Entre l’ou i la gallina, el primer és el com, està clar. Si el com funciona, guanyar vindrà sol, és una conseqüència, el resultat és una conseqüència.

¿Aquest títol influirà en la professionalització del futbol femení? No només és una victòria del Barça, de ser el primer club que ha guanyat la Champions en homes i dones. És una victòria que situa el futbol espanyol al mapa, que avisa que aquí es fan les coses bé i que dona força a la gent que defensa la professionalització del futbol femení.

El seu nom surt al costat de Johan Cruyff. Els dos primers que van guanyar la Copa d’Europa. Igual em fan un estadi algun dia... [riu] Amb 34 anys, haver disputat dues finals de Champions i haver guanyat la primera al segon intent és un premi brutal, estic encantadíssim.

Laporta el va renovar abans de la final. ¿Què li va dir en privat, que li va demanar? El president és molt de la nostra manera de veure les coses, de donar importància al com. Per al president no es tracta només de guanyar, sinó de com guanyem. Aquesta junta valora això, com vivim com equip, les celebracions, com acollim la gent. Ho normalitzem tot, som gent pròxima. Hi ha una humanitat brutal en aquesta plantilla i això és molt significatiu. Es tracta de guanyar títols com a club, és clar, però també de generar referents, ser exemplars i i tenir valors instaurats.

¿A què aspira com a tècnic? Quan vaig agafar l’equip li vaig dir a l’Alexia que no deixaria l’equip fins a ser campiones d’Europa... Ara ja ho som. Seriosament: disfrutar del dia a dia. Disfruto molt, soc al millor lloc on podria ser. Per a un tio de Balaguer, pertànyer al millor equip, el més professional i a prop de casa... ¿A què aspiro? A guanyar molts més títols.

Notícies relacionades

El Barça conquereix en gran la seva primera Champions femenina davant el Chelsea

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

¿Contempla el pas al futbol masculí algun dia? No, no m’ho plantejo a curt termini. Tinc molta experiència en el futbol femení, m’estic fent un nom. Si algun dia sorgís l’opció la valoraria, però per guanyar una Champions hauria de ser en equips molt concrets i aquests ja tenen entrenadors de sobres.

Igual el Barça d’aquí al costat... Seria una opció però crec que hi ha molts entrenadors abans que Lluís Cortés.