Bartomeu estava convençut que la Generalitat anava de farol

«¿Uns descerebrats?, són uns incompetents i, a més, estan jugant amb la salut de la gent», en va afegir un altre, mentre retirava la cadira de la taula i es dirigia a la porta de sortida. «Jo crec que el que són és polítics», va assenyalar un tercer amb familiars polítics, abans i ara, «ja que a ells no els importa ni el Barça, ni la salut dels seus socis, ni la votació, només els importa el seu escó, les seves sigles i fastiguejar el rival polític».

Tots ells estaven absolutament convençuts que la Generalitat forçaria la votació. I molts d’ells, no tots, però sí un bon grup, liderats, per descomptat, pel mateix Bartomeu, que estava esgotat i fart de rebre amenaces a les xarxes socials i amenaces, serioses, als seus fills, estaven convençuts que havien de resistir uns dies més «perquè la Generalitat està anant de farol; si aguantem fins divendres, convoquem, com que ells volen el vot de censura, segur que, al final, la ‘Gene’ s’espanta i desconvoca la cita, no poden ser tan irresponsables com per jugar amb la salut de 110.133 socis amb dret a vot».

Anar fins al final

Barto estava disposat a lluitar aquesta postura fins al final i, fins i tot, a complir l’exigència de la Generalitat perquè, segons ha pogut saber ‘El Periódico’, malgrat que no comptava amb el recolzament total de la seva junta, sí que estava convençut que Presidència, Sanitat i Esports, els tres departaments que van firmar la carta en la qual exigien votació ¡ja! i no veien cap impediment, es farien enrere. «¿Com és possible que estiguin demanant al Govern central mesures tremendes per aturar la pandèmia, estiguin tancant-ho tot a Catalunya, demanant la gent, especialment, als més grans, que no surtin de les seves cases, i autoritzin una votació de milers de persones, la mitjana d’edat del qual és de 58 anys, i hi ha 40.000 amb més de 60?», es preguntava el directiu més pròxim a Barto. «Al final, per més irresponsables que siguin, que ho són, s’haurien fet enrere, era perillosíssim això que ens demanaven».

La junta anterior a la de dimecres passat ja es va tancar amb la sensació que els polítics no anaven a canviar d’idea al considerar la majoria de directius que, ja des de la recollida de firmes per provocar la moció de censura, s’havia produït un salt qualitatiu en la recerca d’un camí per provocar, al més aviat possible, la sortida de Bartomeu i la seva directiva. El salt havia sigut evidentment polític: el procés, l’independentisme, pensaven el 80% dels directius, havia decidit intentar l’assalt definitiu a l’únic nucli de poder que els falta, el Barça.

«Vegem, nosaltres haurem comès molts errors, tot i que Barto sigui dels presidents que més títols ha guanyat, però de tontos no en som, no», va assenyalar un dels dimitits, «i tots ens vam adonar que el procés, la metodologia, el sistema, per a la recollida de firmes de la moció és idèntic al que va liderar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per assaltar i triomfar en la candidatura que va vèncer en les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona». Aquesta sensació la va tenir la junta des del mateix moment que Jordi Farré i Marc Duch es van presentar amb les caixes de firmes a les oficines del Barça.

Els directius sortints estan convençuts que és impossible que es pugui votar en els pròxims mesos. «És evident», assenyala un altre dimissionari, «que hem sigut una de les peces de caça més grans en la lluita política que mantenen ERC i JxCat. ERC vol que les eleccions siguin al febrer ¿no?, ja que, llavors, és normal que volguessin forçar la votació en el Barça per demostrar, o intentar demostrar, que és perfectament possible votar al mig d’un horrible i temible rebrot de la pandèmia del coronavirus».

Opinions dividides

No cal dir que ja hi va haver, ja, tres directius que, mentre el grupet que recolzava l’envit de Bartomeu, és a dir, dilatar la dimissió, convocar la votació i esperar que la Generalitat, que, segons ells, anava de farol, s’espantés, eren partidaris, des de l’inici d’aquesta última junta, «d’enviar-ho tot a fer punyetes, que vingui una gestora, que hagi de lidiar amb la taula de negociació per reduir les fitxes dels futbolistes en 190 milions i, el que és més greu, que la junta que entri, a meitat de temporada, es mengi el pitjor exercici de la història del Barça. ¿Això volen?, ho posarem encara més fàcil: dimitim ¡ja!»

És veritat que Barto estava ja molt cansat i, sobretot, fart que els polítics s’haguessin sumat, ràpidament i, segons ell, irresponsablement, a provocar la seva dimissió. «Per més independentista que siguis, no pots, ni ara ni en un futur immediat, utilitzar el Barça i la seva massa social en el teu benefici, entre altres raons perquè no només estem parlant de l’estabilitat del club, sinó de la salut de milers de persones. Tothom sap i la Generalitat la primera, que, en aquests moments, no es pot votar amb les mínimes garanties».

És evident que, malgrat que es plantegés, més als passadissos que a la mateixa taula de la junta, la possibilitat de mantenir el pols amb la Generalitat per esbrinar si, realment, allò que alguns directius intuïen, que els polítics anaven de farol, es produïa, el cert és que, en la decisió final de dimitir, no només era ja molt present l’embafament i la sensació de persecució que havien patit, sinó l’opinió d’aquests directius amb vincles familiars polítics que afirmaven que «aquesta gent, insisteixo, són capaços de tot per aconseguir els seus objectius, aquesta gent només pensa en ells, en els seus escons, a sobreviure a tot i, per tant, són molt capaços de mantenir que sí que es pot votar sense cap impediment, insisteixo, tot i que la nostra massa social tingui una mitjana de 60 anys».

Limitar l’accés de polítics  

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

Ja fora de la sala de reunions, aquell mateix dimecres, hi va haver, en un petit grupet de cinc directius, qui va recordar la petició formulada per un dels dirigents, fa poc més de dos anys, quan, en plena junta, va demanar a Bartomeu «estudiar la possibilitat de no tornar a convidar cap polític a la llotja del Camp Nou, ja que la nostra massa social està composta per persones amb tota mena d’ideologies i, per tant, no crec que hàgim de convidar a la llotja, lloc de màxima representació del club, polítics d’un i un altre signe. Si de cas, els donem invitacions de tribuna i punt. Estem parlant d’esport, no fa falta tenir els polítics a la llotja traient pit».

«Al final, els van faltar 48 hores per poder aguantar la partida de pòquer. Les que van des de l’anunci de la dimissió de Bartomeu i la seva junta, que no podien postergar més davant l’amenaça de denúncia per vulnerar els estatuts del club, fins a l’anunci de la Generalitat del confinament perimetral d’aquest cap de setmana, que hauria impedit que aquest diumenge un soci de l’Hospitalet hagués pogut creuar el carrer Riera Blanca per anar a votar al Camp Nou».