Un circ que ja no diverteix

Des de temps immemorials, res sacseja més els fonaments d’un club que l’enuig dels futbolistes. El periodisme se sorprèn i l’aireja. L’entrenador mira d’ignorar l’olor de pólvora que l’envolta i diu que no passa res. El president, segons les escoles, protegeix l’home de la banqueta o executa una decapitació pública, que per alguna cosa és la baula feble. Vegeu el cas recent del València i Celades. 

El vestidor se sent apoderat. Són molts, un grup, amb el desig individual de jugar sempre, sentir-se important i embutxacar-se més diners que el veí de caseta. Però formen una massa. Sempre podran contra un, per molts ajudants temperamentals que acompanyin el cap. I volen guanyar. Rabiosament. I quan això no passa, o no juguen, és habitual disparar a l’entrenador, en particular si el veuen fràgil i superat.

Setién va dir que així és «el circ en el qual estem». Com si l’incomodés que transcendís el soroll de sabres de Balaídos. No va ser un jugador fàcil, va dir, així que va buscar normalitzar la cridòria interna. Sense èxit. Quan Messi i Suárez t’ignoren, o s’enutgen, tots els ressorts del club s’activen i es pot arribar al cas que el president, el director general, el vicepresident esportiu i el director esportiu, en processó, et visitin al domicili. Tot molt normal.

L’ull a la banqueta

En vista de tot això, impossible no fer atenció al llenguatge gestual de la banqueta ahir al Camp Nou. Mal assumpte quan un focus rellevant és el grau de companyonia que es transmet en les pauses per hidratació. En la primera, el fogós i discutit Eder Sarabia va saltar a aplaudir, a donar veus d’ànim i cops d’esquena. Res rellevant que impartir, però conciliador. En la segona, més del mateix. 

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Si en el bàndol blanc-i-vermell es van observar pinyes al voltant de l’entusiasta Simeone, en el bàndol blaugrana la dispersió i les mirades al buit van explicar moltes de les coses que semblen passar allà dins. Si encara queda alguna fe en l’entrenador, es va dissimular. En un bàndol, les pauses són com un temps mort útil per donar instruccions importants; en l’altre, com si es volgués seguir la llei al peu de la lletra, és una estona per beure aigua i poc més. No es va projectar una imatge d’unitat i conjura.

La fe sempre es dipositarà en Messi. Hi ha 700 raons per fer-ho. Sense estar particularment fi, en algun moment va semblar saber que tot depèn tant d’ell que fins i tot els córners els disparava a porta. Però els seus poders tenen un límit i l’equip arriba fins on arriba. Les sensacions que desprèn el grup no conviden a viure el present amb optimisme. Li falta ànima i mètode. La Lliga s’esvaeix i aquest circ ja no convida a riure.