ANIVERSARI

Immortal Koeman

El defensa holandès celebra com cada any el 28è aniversari de la primera Copa d'Europa del Barcelona gràcies al seu gol de falta

«Estic molt bé», diu l'heroi de Wembley «de l'ensurt» que va patir al cor a principis de maig i pel qual va ser hospitalitzat

jdomenech19172503 cuaderno del domingo bar a sampdoria  final de la copa de eu200520155240

jdomenech19172503 cuaderno del domingo bar a sampdoria final de la copa de eu200520155240

6
Es llegeix en minuts
Joan Domènech
Joan Domènech

Periodista

Especialista en Futbol, Barça, Esports.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

L’acumulació de whatsapps que veu quan es desperta li recorda el dia que és, per si alguna vegada l’ha oblidat. Potser el 20 de maig hagi de competir en la seva memòria amb altres jornades inoblidables en l’àmbit personal i professional. Per als culers és una data inesborrable, imperible. I Ronald Koeman té la condició d’immortal.

Han transcorregut 28 anys i no es tracta d’un aniversari rodó ni especialment entranyable. O no ho és més que el vuitè o el dissetè. ¿O sí que ho és després de l’«ensurt» del dia 3 passat, quan va haver de ser ingressat d’urgència per un principi d’infart? Una data que, a diferència d’altres, hauria de quedar enterrada en l’oblit. Com les que remeten a les males experiències.

Koeman observa la foto del moment del gol de falta. / JORDI COTRINA

«Em trobo molt bé, soc a casa i fa molt bon temps a Holanda», explicava Ronald, disfrutant d’una jornada assolellada i primaveral. Comparable al mateix dia del 1992, quan el FC Barcelona va veure la llum en el palmarès de la Copa d’Europa, una absència que l’acomplexava en comparació amb altres clubs d’igual o menor entitat que ja l’havien conquistat. Totes les frustracions, tots els disgustos, tots els complexos concentrats en la final de Berna-61 (derrota 2-3 amb el Benfica) i, especialment, la de Sevilla-86 (0-0 amb l’Steaua de Bucarest i caiguda en els penals) morien estrellats a la xarxa de la porteria del Sampdoria en el minut 111 de partit.

 L’allau del 20 de maig

Han transcorregut 28 anys. «Estic cansat de tants missatges», deia fent broma Ronald, amb la veu vigorosa, transmetent vitalitat. Jocós, contemplava atònit l’allau acumulada al telèfon malgrat que es produeix amb precisió anual. No deixa d’enorgullir-lo. «És broma», recalca, «és una alegria veure any rere any tantes persones que recordin això».

És una alegria veure any rere any tantes persones que recordin d’això»

Al principi, en els primers temps, el sorprenia topar de cop amb un inesperat cúmul d’avisos, fins que s’adonava que els números i les trucades procedien, bàsicament, de Barcelona. Una ràpida connexió amb el passat blaugrana reactivava la seva memòria. «Mai vaig pensar que faria feliç tanta gent», recordava, de nou, igual que quan va tornar per celebrar el 25 aniversari el 2017. «’Joder’, em truquen més que pel meu aniversari», confessava entre rialles a un amic. És el 21 de març.

Guardiola, Amor, Zubizarreta, Koeman i Witschge, a la Generalitat, el 1992. / J. CASTRO

No ho va pensar a Wembley, un altre santuari etern, tant en la versió de l’antic recinte del 1992 com en el modern del 2011 on Pep Guardiola, company llavors, amics sempre, va coronar una majestàtica obra en el 2011 amb una lliçó de futbol sobre el Manchester United (3-1). Aquesta Copa d’Europa era ja la quarta (en són cinc), després que Koeman obrís amb la seva icònica alta un esvoranc en el mur del fracàs en el qual s’estampava el Barça.

Encara avui, Koeman és el millor llançador de penals contemporani del Barca amb un 87,5% d’encert

Però ell sí que va ser feliç. El sentiment de plenitud és una cosa que no s’oblida. El joc, els conflictes, els detalls queden en un racó. El partit passa a ser el de menys. Només queda la falta, el gol, repetit una, mil, milions de vegades, des d’aquella nit en què no va poder dormir. «Em despertava a cada hora i em deia: ‘Joder’, que feliç que soc», va confessar fa tres anys.

El defensa golejador

El ‘joder’ és una paraula fetitxe, fortament arrelada des que la va aprendre a partir del juny del 1989, quan va fitxar pel Barça, i era el futbolista més cotitzat del planeta, en dura competència amb els seus compatriotes Marco van Basten i Ruud Gullit. Tots els grans estimaven aquell defensa rubicund i pigat, dotat d’una qualitat de passada espectacular i un xut terrorífic. També el Reial Madrid, que estava a l’aguait d’aquest singular golejador, infal·lible gairebé en faltes i, sense el quasi, en els penals. Encara avui, és el millor llançador de la història blaugrana. Millor que Rivaldo, Ronaldinho, Stoichkov, Neymar... Millor que tots. Sí, millor també que el de Messi, amb un 87,5% d’encert en la transformació: 42 de 48.

Mig any abans, el desembre del 1988, ja s’havia decidit. «Vaig anar al Barca per Johan, a qui havia tingut un any en l’Ajax, i perquè m’agradava el Barcelona», explica. I junts van recórrer el camí des del Camp Nou fins a Wembley. No sense sobresalts (Johan va ser intervingut del cor d’urgència i Ronald, es va trencar el tendó d’Aquil·les i va estar quatre mesos aturat el 1991) ni crítiques.

Ronald Koeman i Johan Cruyff el 1989. / JORDI COTRINA

La cara B del triomf

La glòria va quedar reservada per a ell. Podia haver sigut per a Stoichkov, que va rematar al pal. O per a Julio Salinas, que sempre va xocar amb Pagliuca, el porter del Sampdoria, aquella tarda a Wembley i dos anys després a Boston. O per a Zubizarreta condemnat a l’ingrat oblit dels porters en les victòries. Per això fa broma amb el suposat embafament dels missatges. És la recompensa a la cara B del triomf, la que inclou els mals moments de les lesions, els disgustos i les crítiques inicials: que si era lent, que si estava gras, que si era car (mil milions de pessetes va costar), que si era un protegit de Cruyff, que si era holandès...

«La primera vegada sempre és especial», admet Ronald, que abans (1988) va ser campió amb el PSV Eindhoven

 «El 20 de maig del 1992 va ser fantàstic. És un dia per recordar, un partit per recordar», concedeix Ronald. Igual que fan milers de culers. I és el que ha quedat en la història.

«Era la primera Champions per al Barcelona i la primera vegada sempre és molt especial», admet. En el seu cas era la segona. Quatre anys abans, el 25 de maig del 1988 (un altre aniversari, segur que alguns missatges més), l’havia conquistat amb el PSV Eindhoven. Davant del Benfica, (0-0, 6-5 per penals). També va obrir el camí del triomf, a la tanda, amb el llançament inaugural. Al cap d’un mes (25 de juny), es coronava amb Holanda com a campió de l’Eurocopa amb un triomf sobre la Unió Soviètica (2-0).

Amor, Bakero, Rexach, Stoichkov, Bruins Slot i Koeman, el 2017. / joan cortadellas

Principi d’infart

Aspirava al mateix aquest any, a conquistar l’Eurocopa, però ja com a seleccionador, en el lloc que ocupava Rinus Michels. I no podrà per la pandèmia del coronavirus. El planeta ha deixat de girar, igual que la pilota, i els preparatius queden ajornats al 2021. Com ajornada està la visita a Barcelona per estrenar el pis que es va comprar.

Ajornada l’Eurocopa al 2021, el coronavirus ha retardat la tornada a Barcelona per estrenar un pis

Notícies relacionades

Però el seu cor continua bategant amb força, superat «l’ensurt» com denomina el dolor al pit que va sentir el primer diumenge de maig, al tornar a casa d’una sortida en bici amb un amic. La Bartina, la seva dona, va trucar a una ambulància i un quart d’hora després entrava per les portes d’urgència de l’hospital AMC amb el pronòstic d’infart per l’obstrucció d’una vena. Mitjançant un cateterisme al braç dret, li van implantar dos stents per eixamplar els conductes sanguinis.

Koeman continua llegint missatges.