El Barça, en el clàssic: radiografia d'una apagada

Si en alguna cosa coincideixen totes les cròniques del clàssic de diumenge al Santiago Bernabéu és a remarcar que el FC Barcelona va jugar dos partits: un en la primera part i un altre, molt diferent, en la segona. L’equip dominador que abans del descans es va saber apropiar del joc i va disfrutar de tres ocasions clares per obrir el marcador es va transformar després de la represa en una ombra, un conjunt sense cames ni ànima que va permetre el creixement del Reial Madrid i al qual va faltar la confiança i l’orgull necessaris per intentar atacar el rival quan el marcador ja reflectia un resultat advers.

L’apagada va ser tan notòria com inexplicable. «No sé per què hi va haver un canvi tan intens entre la primera part i la segona», va admetre després del partit l’entrenador blaugrana, Quique Setién, que va apuntar que les causes d’aquesta desconnexió hauran de ser objecte d’anàlisi pel cos tècnic en els pròxims dies.

I en aquesta anàlisi serà de gran ajuda el fet que resulta molt fàcil detectar en quin moment i sota quines circumstàncies se li van fondre els ploms al Barcelona al Bernabéu. El quadro blaugrana va deixar de competir en el minut 60. Poc abans, en el 55, un xut d’Isco a l’escaire va obligar Ter Stegen a realitzar la primera intervenció de mèrit. I a continuació, en només dos minuts (els que van del 58 al 60), el Barça va perdre quatre vegades la pilota quan intentava sortir jugant des del darrere. A partir d’aquí, l’equip es va quedar sense resposta, víctima d’un bloqueig que en els últims anys ja s’havia produït en altres ocasions i en escenaris de categoria (la desfeta d’Anfield n’és l’exemple més paradigmàtic, però no l’únic).    

La gran pregunta

I aquí sorgeix la pregunta del milió: ¿l’enfonsament blaugrana va ser un assumpte físic o mental? Hi ha raons per sostenir que va ser tant físic com mental.

En la roda de premsa postpartit, Setién va parlar de «nervis», una cosa que podria semblar impròpia d’una plantilla amb tanta experiència. El cert és que, després d’aquestes quatre pèrdues consecutives, el Barça es va engarrotar i va començar a tenir dubtes cada vegada que havia de treure la pilota. En aquell moment de titubeig va arribar el gol de Vinicius i la davallada anímica que van experimentar els blaugranes al veure’s per darrere al marcador va resultar massa evident per passar-la per alt.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Però tampoc s’ha de desdenyar la precarietat física d’aquest Barça, gens estranya en un equip condemnat a no fer a penes rotacions i la columna vertebral del qual està formada per tres jugadors (Piqué, Busquets, Messi) que superen la trentena i que fa més d’una dècada que juguen al màxim nivell. Res retrata amb tanta precisió (i amb tanta crueltat) l’actual estat físic de la plantilla com la diferència entre el desplegament de l’impetuós Martin Braithwaite, que acaba d’arribar del Leganés, i el de la resta de l’equip.

I en aquest context treballa ara Setién, com abans va treballar Ernesto Valverde. És el que hi ha.