Anar al contingut

UN EQUIP MUTANT

Valverde ho prova tot

En 12 partits de Lliga, el Barça ha presentat ja vuit línies de mitjos i vuit trios atacants diferents

Rafael Tapounet

Valverde ho prova tot

JORDI COTRINA

Si alguna lliçó cal extreure d’aquest estrany tram inicial de temporada que està protagonitzant el FC Barcelona (líder a la Lliga i a la Champions amb un futbol tan precari com discontinu) és que els dies en què s’acusava Ernesto Valverde de no fer amb prou feines canvis a l’equip i d’aferrar-se a un petit grup de jugadors («els mateixos 11 cabrons de sempre», en la memorable expressió del gal·lès John Benjamin Toshack) han quedat enrere. Molt enrere. De fet, si alguna cosa caracteritza el Barça del curs 2019-20 és la seva naturalesa mutant: en els 12 partits de Lliga que ha disputat, ha presentat 12 alineacions diferents; una inclinació al canvi permanent que s’ha reproduït a més a més en totes les línies de l’equip, amb set formacions defensives diferents, vuit línies de mig camp i vuit trios atacants.

Condicionat per les nombroses lesions però també, i sobretot, per la resposta insatisfactòria del conjunt, Valverde ha provat gairebé totes les variants possibles en una plantilla de 21 + 2 jugadors (Ansu Fati i Carles Pérez tenen fitxa del filial però, en paraules del tècnic, estan «en la dinàmica del primer equip»). I a cap zona del camp ha sigut tan flagrant aquesta recerca constant de la combinació guanyadora com en l’atac, on el tècnic blaugrana ha utilitzat fins a set futbolistes (Griezmann, Suárez, Messi, Carles Pérez, Ansu Fati, Dembélé i Rafinha) en tota mena de permutacions.

Un trident poc fix

El trident ofensiu que dissabte va sortir d’inici davant el Celta, format per Messi, Griezmann i Ansu Fati, va ser la vuitena prova que fa Valverde en aquesta línia en 12 partits de Lliga. El triplet atacant més repetit fins ara ha sigut el que integren Messi, Suárez i Griezmann, un triumvirat que abans de començar la temporada es presentava com a gairebé inamovible però que en la competició domèstica únicament ha coincidit a l’onze inicial en tres ocasions. I amb un resultat discret, ja que només en un d’aquests partits, contra l’Eibar a Ipurua, pot dir-se que la barreja de les tres figures va rendir més o menys a l’altura del que s’esperava (van marcar un gol cada un; no s’ha tornat a repetir).

També al centre del camp el ball de noms ha sigut frenètic. Des de la línia de mitjos que va inaugurar el campionat de Lliga a San Mamés (Sergi Roberto, De Jong, Aleñá) fins a la que va formar de sortida davant el Celta (De Jong, Sergi Roberto, Arthur), la medul·lar blaugrana ha presentat fins a vuit alineacions diferents, sorgides de la combinació de set jugadors més: De Jong (el més utilitzat, amb 11 titularitats en 12 partits), Busquets (amb set), Arthur (set), Sergi Roberto (sis), Arturo Vidal (tres), Rakitic (una) i Carles Aleñá (una).

La defensa també canvia

Aquí la fórmula més repetida és la que situa Busquets en la posició de mig centre i a De Jong i Arthur com interiors. És, a priori, una combinació prometedora, i sens dubte triomfaria en una enquesta com l’opció preferida de l’afició blaugrana, però es diria que a Valverde no l’ha acabat de convèncer, ja que ha continuat assajant alternatives a la Lliga després de fer-la servir en tres partits.

De la febre mutant que afecta el Barça, no se’n salva ni tan sols la línia presumptament més estable de l’equip, la defensa, on hi ha hagut fins ara set alternatives diferents, tot i que cal concedir que a la defensa blaugrana sí que sembla que hi ha una formació amb clara preeminència sobre les altres (la que integren Semedo, Piqué, Lenglet i Jordi Alba) i que els canvis a la rereguarda han estat gairebé sempre forçats per lesions o sancions.