La revolució és Leo Messi

Aquest any Valverde no es queda quiet. No ho feia ni quan el Barça, abans del desastre del Llevant, havia encadenat sis victòries consecutives. Ni ho va fer tampoc després d’encadenar una setmana horrible amb la caiguda a València i l’empat europeu contra l’Slavia. El tècnic no es vol quedar petrificat perquè tem que se l’emporti el corrent. Per això va sacsejar l’equip de dalt a baix, com ja va fer a la Champions. Llavors, va tocar el dibuix tàctic; aquest dissabte, en canvi, va modificar noms. I no eren noms secundaris, ni de bon tros.

La revolució va arrencar ja des de la pissarra perquè va fer seureBusquets, va deixar també a la banquetaDembélé,  apostant pel jove Ansu Fati, mentre situavaSergi Roberto com a migcentre. O sigui, eren canvis estructurals en un Barça que intenta fugir de l’autocomplaença. Canvis profunds perquè Griezmann tenia el que tant volia: jugar de fals davanter centre, tenint la porteria de cara, sense estar arraconat a la banda esquerra.

Valverde va tocar l’onze inicial deixant de banda jerarquies que semblaven intocables. Sap que ho ha de fer. Sap, a més, que el club (o sigui el president Josep Maria Bartomeu) li està demanant que ho faci. En realitat, l’està animant que lideri aquesta transició generacional que ha de viure el Barça, una mica amagada ara, però que, més aviat que tard, s’ha de produir. Per totes aquestes raons, i obligat per una setmana de frustracions, Valverde va sacsejar l’equip protagonitzant una revolució.

Pròleg de la tempesta

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Una revolució a la pissarra que, no obstant, no es va traslladar després al joc. Va tornar a ser el mateix Barça pla, lent, al que li costa donar-li velocitat a la pilota (l’essència d’aquest sant grial que es va arnant) perquè tot es converteix en rutinari. I massa previsible. Es diria fins i tot que burocràtic, sense cap passió pel que fan. Però hi va haver un moment de partit en què Messi va perdre la pilota al camp del Celta. A partir d’aquí es va desencadenar una tempesta. Amb la firma, per descomptat, de Leo Messi, el veritable revolucionari del futbol mundial.

L’astre va entendre el seu error que va permetre el contraatac gallec. Va córrer com si no existís un demà, va recuperar la pilota, però l’àrbitre li va xiular falta. Una falta que no era. Falta i groga al 10. Després, el golàs del Celta. El pròleg del vendaval messiànic amb dues obres d’art. Va dibuixar dos gols de falta monumentals que van transformar el Camp Nou en el Museu Picasso de Barcelona.