Xavi: «Si ser dogmàtic és voler la pilota, soc dogmàtic»

Xavi Hernández Creus (Terrassa, 25 de gener de 1980) inicia aquest diumenge la carrera d’entrenador de la plantilla de l’Al Sadd, l’equip on ha estat fins ara com a futbolista, per començar l’estada de pretemporada a Olot. L’equip es prepararà en terres catalanes i disputarà tres amistosos davant el Palamós, l’Olot i el Sabadell. L’excapità del Barça va rebre EL PERIÓDICO DE CATALUNYA a Santa Maria del Collell, on era el campus de futbol que porta el seu nom.   

-¿Sap el que dirà als seus pupils en la primera xerrada? Sí, sí. Ja fa dies que hi penso. El curs d’entrenador m’ha donat una guia perquè l’examen consistia a presentar el teu model de joc. M’ha servit per posar en ordre les meves idees, de pensar en coses en les quals no havia caigut. Serà el que presentaré.  No només parlaré de futbol, sinó també de valors.

-¿Com quins? Formes part d’un col·lectiu, i en un grup hi ha d’haver actitud, respecte, disciplina, ambició... Si no hi ha tot això, ja pots ensenyar la millor idea de joc del món, que no funcionarà. Els intentaré convèncer. Sé en quina cultura estic. Qatar té de tot. Els meus jugadors tenen la vida solucionada i els he de convèncer que disfrutaran venint a entrenar; si s’ho prenen com una obligació, pensaran que no val la pena. I després parlaré de futbol. No descobreixo res: m’he criat amb el model Cruyff, amb Van Gaal, Rijkaard, Guardiola, Luis Enrique... Però intentaré fer un model meu.

“No és res nou si dic que és el meu model és el cruyffisme i que s’acostarà molt al Barça dels últims 20 anys”

-El model del curs, ¿és el model de Xavi o el del entrenador de l’Al Sadd? El meu. Els entrenadors sempre diuen que tens un esquema del qual no sortiràs, i al final tots hi afegeixen i treuen coses, m’ho reconeixia el Pep l’altre dia. No sé què dir, encara no he començat. Tinc unes idees, però si l’equip no s’adapta, les aniré emmotllant.

-I quan se situï en el centre del vestidor, ¿què dirà? Que vull tenir la pilota. Que em sento molt més tranquil si el meu equip té la pilota. Per tant, ho farem tot per recuperar-la aviat, per mantenir-la i, com que hi ha una porteria, cal anar a marcar gols. Podem fer-ho. No és un equip que porti 15 anys jugant d’una altra manera, sinó que cuida la pilota.

“He tingut entrenadors brillants i he après de tots, però sempre hi va haver una cosa que vaig pensar que faria diferent: atacaria així, defensaria un córner així...”

-¿Se sent exjugador o encara no? Sí. ¿Sap què m’ha passat? Que he anat del màxim estrès del Barça a jugar menys i acabar a Qatar. És com si s’apagués una espelma. No ha sigut traumàtic haver-me de retirar per una lesió. Podia haver continuat jugant. Però amb 39 anys he pensat que era el moment.

-La pregunta a la inversa: ¿des de quan se sent entrenador? També ha sigut gradual. A tots els entrenadors els he respectat, m’han criat així, però això no impedeix que pensis que tu faries les coses d’una altra manera: atacaries així, defensaries un córner d’una altra manera... He tingut entrenadors brillants i he après de tots, però sempre hi ha hagut una cosa que pensava que faria diferent. Quan fas el curs d’entrenador ja et poses en situació.

-¿Què vol que faci el seu equip? Que vagi a l’atac, que no tingui por d’atacar. Prefereixo que s’equivoquin abans que no ho intentin, perquè, si no, ¿per a què juguem? L’objectiu és que disfrutin com a col·lectiu, i no només per una jugada individual, que també. Que s’ho passin bé entrenant. Molts entrenadors ho han aconseguit amb mi. Intentaré ser un entrenador així.

-Com més ofensiu és un equip, més acurat ha de ser en defensa. És clar, és clar. No només treballarem en atac sinó en defensa: en les vigilàncies, en la pressió immediata després de pèrdua. És responsabilitat de tots. Vull que la gent visqui el partit els 90 minuts, que tingui passió, que tingui ambició i que s’ho passi bé.

“Prefereixo que els meus jugadors s’equivoquin abans que no ho intentin, perquè, si no, ¿per a què juguem? Vull que s’ho passin bé entrenant. Molts entrenadors ho han aconseguit amb mi. Intentaré ser així”

-¿Creu que podrà fer el que vulgui amb els seus jugadors? Sí, sí. Ho intentaré. Si no ho aconsegueixo, és que no seré un entrenador decent. Conec els jugadors, el club, al cap... Estic content perquè tinc opcions de decidir coses.

-Qatar és un camp d’assaig, amb tots els respectes. Allà també hi ha pressió. Som un equip creat per guanyar. No és el Bayern, el City, el Barça, però allà volen guanyar la Lliga, la Copa i la Champions. En certa manera serà un aprenentatge per al meu ‘staff’, perquè partim de zero, però amb objectius reals. No és un equip aleví, sinó un de professional.

-Ho deia perquè podrà experimentar fins i tot alguna barbaritat teòrica... A Europa no. Faré el que senti i em deixaran fer el que sento. És cert que si m’equivoco no serà tan transcendent com si ho fes aquí, però insisteixo, el meu cap vol ser campió. I a la Champions asiàtica hi ha nivell.

-Ha conegut el Barça de Cruyff, de Guardiola, de Van Gaal, de Rijkaard. ¿A quin s’acostarà més? En línies generals, al cruyffisme.

-És el fil conductor. Exacte. Vull la pilota, vull atacar, vull proposar i no vull especular. Luis Enrique tenia coses de Cruyff, Guardiola en tenia alguna més, igual que Rijkaard, que Van Gaal. Potser l’estratègia no la faig com Guardiola, sinó com Van Gaal. Bé, seré el que senti. S’acostarà molt al Barça dels últims 20 anys.

Ho he dit al meu ‘staff’: la il·lusió de la meva vida era ser jugador del Barça i triomfar, i ho vaig aconseguir. Si veig que no disfruto com a entrenador, no passa res, me’n vaig cap a casa i ja està.

-Vostè té la pressió del seu propi nom, del seu passat. El meu ‘staff’ m’ajudarà molt, ja ho veig. El que té menys experiència soc jo. En el disseny de tasques, en les càrregues de treball i tot això, soc un principiant.

-Però el gran públic o la premsa no ho tindran en compte. Ho sap. Ho porto bé, de forma natural. D’una banda és bo que em vegin com un oncle capaç, però si les coses no surten com esperem, serà una desfeta. Miri: intento ser jo mateix, ser honest i no pretenc enganyar ningú. Ho he dit al meu ‘staff’: la il·lusió de la meva vida era ser jugador del Barça i triomfar, i ho vaig aconseguir. Si veig que no disfruto com a entrenador, no passa res, me’n vaig cap a casa i ja està.

-Entén que Xavi generi expectatives. Sí, sí, ho entenc. Ja em veuen un altre cop com el nou Guardiola. Em va passar com a jugador i ara com a entrenador. Quan faig alguna cosa, procuro fer-ho bé, com aquí al campus. Ho donaré tot per fer-ho bé.

-¿El preocupa aquest estat d’opinió? No. Em preocupa la incògnita de saber si ho passaré malament en aquesta nova faceta, però no crec, perquè soc positiu, soc bastant estable emocionalment.

“Ara es diu ser valent a jugar a l’atac, però jo crec que ser valent és defensar i convèncer els teus jugadors que només tocaran tres vegades la pilota”

-¿És vostè dogmàtic o mal·leable futbolísticament? Crec que ho soc. És innegociable que vull la pilota, i que vull tenir-la en el minut 80 si guanyem 1-0. Vull que la pilota estigui en el camp del contrari, no defensar-me en el meu. Quan jo tenia la pilota em sentia bé perquè dominava la situació. Si ser dogmàtic és voler la pilota, soc dogmàtic.

-I si perd a casa en el minut 80, ¿col·locarà Piqué de davanter centre? No seria la primera opció.

-¿Tot i que sigui una situació crítica, de desesperació? És d’aquests casos que no he viscut com a tècnic.

-No la descarta. No, no, en absolut. És una solució, però no seria la primera. Potser abans posaria dos davanters, més interiors, canviar al 3-4-3...

“¿Ser entrenador del Barça? Quina pressió que s’esperi tant de mi. Però, d’altra banda, que creguin que hi estic capacitat m’alegra molt. Em veuen al capdavant d’un transatlàntic com el Barça, però jo encara no m’hi veig, no em sento preparat.

-El Barça a Liverpool i l’Ajax a casa amb el Tottenham. Hi ha un moment que a l’entrenador se li escapa el control de l’equip. Allà entra en joc el terreny psicològic, tenir jugadors amb personalitat a qui no els cremi la pilota. Ho vam parlar amb el Pep, que deia que la seva sort en el Barça va ser tenir 7 o 8 jugadors que a l’hora de la veritat, apareixien. Provaré de convèncer els meus jugadors d’això.

-Que no tinguin por de la pilota. Exacte. Que si s’equivoquen, el responsable seré jo, que jo els empararé, que ho intentin, que no es guardin coses per por. Ara es diu ser valent a jugar a l’atac, però jo crec que ser valent és tancar-se al darrera i convèncer els teus jugadors que només tocaran tres vegades la pilota.

-¿Als jugadors se’ls convenç per seducció o per coneixements? Pels totes dues coses. Luis Aragonés era molt bo en la gestió de grup, en motivació, et donava afecte, et donava importància i això després ho intentes tornar l’entrenador. Jo voldré fer-ho també. L’avantatge que tenim és que hem viscut aquestes experiències i les hem d’aprofitar.

“Al final el teu equip és un reflex de l’entrenador, d’allò que proposa l’‘staff’, i no vull que falti al respecte a l’àrbitre ni a ningú ni que hi hagi protestes. Intentaré que siguem exemplars”

-¿Sap el que no vol del seu equip? El contrari del que vull. Que es deixi dominar, que no tingui actitud, que no ho intenti, que no s’esforci, que no tingui respecte...

-Del respecte es refereix també amb el contrari, al joc brut, a perdre temps... Naturalment. Mai m’ha agradat tot això. Al final, juguem per a la gent i s’ha de donar bona imatge. Al final el teu equip és un reflex de l’entrenador, d’allò que proposa l’‘staff’, i no vull que faltin al respecte a l’àrbitre ni a ningú ni que hi hagi protestes. Intentaré inculcar-los que sigui exemplar.

-¿Té perfilat el seu pla de ruta com a entrenador? No, no ho sé. En el curs et diuen que saps quan comences però no quan acabes. Potser et fan fora a les dues setmanes.

-Això no passarà. Aquest any estaré segur a Qatar, i el cap vol que m’hi quedi fins al 2021 com a mínim. Després les circumstàncies diran. No sé què més puc dir a això.

“Em considero una persona molt humil i no em caurien els anells per portar un equip l’objectiu del qual és salvar-se”

-Vostè ha conegut només un model, però no ha après a gestionar situacions de descens, de carestia de jugar per un empat. ¿Té un dèficit? Segurament. ¡Ara em falta de tot! El primer dia d’entrenament no sé quina sensació tindré. Vaig viure el descens amb el Barça B a Segona... Sí, són emocions que no he viscut abans. Potser un dia em toca dirigir un equip que lluita per no baixar.

-¿Hi estaria disposat? ¡I tant! Depèn de les circumstàncies.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

-Podria ser un plantejament professional evitar segons quines situacions. Em considero una persona molt humil i no em caurien els anells per portar un equip amb l’objectiu de salvar-se, per què no.

-El barcelonisme espera el dia que Xavi torni al Barça. ¿N’és conscient? Sí, i fins i tot m’agrada. D’una banda, penso: ostres, quina pressió que tothom esperi tant de mi. Però de l’altra, que m’hi vegin capaç m’alegra molt, és una passada. Em veuen al capdavant d’un transatlàntic com el Barça, però jo encara no m’hi veig, no em sento preparat. Em falta temps. Tant de bo algun dia passi.