Un gol de Messi dona al Barça una Lliga en prosa (1-0)

El FC Barcelona ha convertit en rutina el que fins fa no gaire temps era un assumpte excepcional: guanyar la Lliga. Vuit dels 26 títols que el club blaugrana ha conquistat en tota la seva història (és a dir, gairebé un terç) els ha obtingut en els últims 11 anys. És un registre descomunal, que reflecteix la inqüestionable hegemonia barcelonista en el futbol espanyol de l’última dècada, però que parla també de la solidesa d’un projecte esportiu que en aquest període ha sabut trobar el camí de la glòria en la competició més exigent, amb fins a quatre entrenadors diferents; tot i que sempre, això sí, amb el fil conductor d’un futbolista especial que encarna com ningú la normalitat de l’extraordinari: Leo Messi. Res més natural, per tant, que deixar que fos l’argentí el que tanqués el campionat amb un gol.   

L’últim d’aquests 26 títols –a la primera Lliga del VAR i el calendari asimètric– va arribar a les vitrines del Barça gràcies al triomf que l’equip d’Ernesto Valverde va aconseguir davant el Llevant en un partit de gat vell que va requerir, a més de grans dosis de paciència i una mica de fortuna, l’entrada al camp de Messi, absent durant tota la primera part per decisió del tècnic, tan desitjós de tancar l’expedient de Lliga com conscient de la magnitud del repte que espera a l’equip a la cantonada, en les semifinals de la Champions. Un desafiament en el qual els blaugranes compareixeran ara amb la tranquil·litat de tenir el campionat domèstic a la butxaca.

El 1971, l’escriptor, cineasta i seguidor del Bolonya FC Pier Paolo Pasolini va publicar al diari milanès Il Giorno un cèlebre article titulat "El futbol és un llenguatge amb els seus poetes i els seus prosistes", en el qual, a partir de l’anàlisi de la final del Mundial de 1970, disputada entre el Brasil i Itàlia, teoritzava sobre el ‘calcio’ com un sistema de signes (això és, un llenguatge), amb les seves paraules, la seva gramàtica i el seu discurs. En aquest escrit fonamental, Pasolini establia una distinció entre el futbol en prosa, basat en la sintaxi (“és a dir, en el joc col·lectiu i organitzat, en l’execució raonada del codi)”, i el futbol de poesia, en el qual l’important són les accions individuals capaces de “subvertir el codi” i en què el gol (el moment poètic per excel·lència) pot ser “inventat per qualsevol o des de qualsevol posició”.

A les ordres de Valverde, el Barça 2018-19 ha conquistat el títol de Lliga amb una prosa que Pasolini probablement hauria titllat d’“estetitzant”: un futbol coral al servei del sistema de joc, amb llargs passatges d’un descarnat realisme i un llenguatge de precisió hemingwayana, però en el qual han brillat també esporàdics rampells lírics d’indubtable bellesa, deguts gairebé sempre al geni del més sublim dels poetes: aquest que porta el braçalet de capità i el 10 a l’esquena.

L’aclaparadora exhibició narrativa de l’equip blaugrana al llarg de tota la temporada ha tingut en Valverde un editor escrupolós i intel·ligent. El Txingurri ha sabut convèncer els seus autors perquè s’adaptessin en cada moment a les necessitats del col·lectiu, n’ha corregit els excessos, n’ha combinat els registres, n’ha camuflat les carències i ha bregat de manera bastant impecable amb els seus problemes d’ego, un assoliment gens senzill quan es tracta amb artistes. I, a més, ha sabut resistir a la pressió ambiental en els moments en què una part de l’afició, tan exigent com mal acostumada, li demanava menys prosa administrativa i més versos fulgurants.

El partit davant el Llevant va ser una bona mostra d’aquest estil pulcre, eficaç i desproveït d’ornament que ha conduït l’equip a aspirar a tot. El Barça va governar el joc des del primer minut i va sotmetre el conjunt granota en un primer temps en què potser el més destacat va ser la notable productivitat de Coutinho, un poeta habitualment retret i malenconiós. El brasiler va generar bona part de les ocasions locals, però va topar una vegada i una altra amb l’encert d’un Aitor en estat de gràcia (i amb el travesser, en una falta llançada amb mestria).

Bona actuació de Coutinho

Valverde va recompensar la bona actuació de Coutinho deixant-lo a la caseta en el descans. I no hi ha ironia en el comentari, ja que el gest es va interpretar com un senyal inequívoc que el tècnic compta amb el carioca de cara a l’onze que sortirà dimecres d’inici davant del Liverpool. Va aparèixer en el seu lloc Messi i, en un acte de justícia poètica definitiu, de la bota esquerra del de Rosario va sortir el gol que va permetre al Camp Nou cantar el “campions, campions”. Tot i que per fer-ho amb total convicció, encara es van haver de passar uns minuts finals d’angoixa, en què el Llevant va tancar el Barça en la seva àrea i va estavellar una pilota en la fusta.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Va ser un final amb suspens que va fer que l’afició contingués l’alè fins a l’última pàgina i donés curs a les emocions a l’acabar la lectura. Com passa amb els millors relats. A partir de dimecres toca escriure’n un altre.