COMIAT ÚNIC A UN JUGADOR ÚNIC

Llàgrimes infinites per Iniesta

"Han sigut 22 anys meravellosos. Només us puc dir que us portaré sempre al cor", diu el capità

El manxec s’acomiada del barcelonisme. / JORDI COTRINA / ATLAS VIDEO

5
Es llegeix en minuts
Marcos López

Va plorar quan va arribar. Era un nen. Tenia 12 anys. I les llàgrimes van fer estremir les parets de la centenària Masia. Va plorar al marxar. Ja amb 34 anys, després d’haver construït una carrera meravellosa, capaç de convertir-lo en un jugador etern. I se’n va com sempre va voler, instal·lat al cim. Des de dalt de tot, Andrés Iniesta ha triat sortir de casa seva per explorar aventures al Japó. Era allà, assegut a la gespa mirant els focs artificials, sense saber la nostàlgia que deixa la seva marxa. Ell se’n va, però el seu llegat és tan descomunal que ningú no el podrà igualar.

Van plorar tots, inclòs el vell estadi on, un nen de Fuentealbilla, va començar sent aplegapilotes per transformar-se en una llegenda del futbol mundial. Llàgrimes infinites va vessar Andrés Iniesta, fill del José Antonio, el pare que presa de l’ansietat se'l va voler emportar al poble, i de la Mari, la mare que va suportar una tempesta emocional per no trencar el somni del nen.

Iniesta, amb el trofeu de la Lliga al Camp Nou. / JORDI COTRINA

"Us trobaré a faltar moltíssim" (Iniesta)

El somni va acabar amb un estadi a les fosques, sense deixar de corejar el seu nom. «Us portaré sempre al cor. Han estat 22 anys meravellosos. Us trobaré a faltar moltíssim», va afirmar Iniesta, amb un nus al coll. El mateix nus que tenia el Camp Nou. El mateix que té ja el futbol mundial.

Llàgrimes infinites d’un Barça que es queda orfe. Es va abraçar a Messi quan Carles Naval, un dels seus guies, va encendre el cartell amb el número vuit. Una abraçada inacabable entre dos genis. «Me’n vaig, Leo, et quedes tu», semblava dir-li Andrés. Sí, Messi es queda, però res no serà igual. Absolutament res. Jugador únic, transversal, capaç de reunir milions de tones d’afecte i d’admiració per com juga. I per com és. Futbolista únic, que va fer de la passada un idioma universal. En realitat, ell només parla amb la pilota.

A l’abandonar el camp, es va abraçar amb Messi i li va donar el braçalet. "Tu et quedes, Leo"

Iniesta, el jugador que sempre encenia el llum, va deixar a les fosques el Camp Nou, incapaç d’articular paraula a l’inici, superats tots per les emocions. El primer, Andrés. Es va asseure a la banqueta mentre el seu nom retronava en un Barça que perd el seu encant. Se’n van anar Puyol i Valdés primer, després Xavi, el seu amic de l’ànima, i ara Iniesta. Sí, queda Leo. Sí, queda el 10. Però ja no hi ha ni el 8, que pertanyia a Andrés, ni tampoc el 6, que era de Xavi. Fins i tot el gol de Coutinho a la Reial Societat, un imponent cop amb la dreta des de fora de l’àrea, anuncia els nous temps i els equilibris que li tocarà fer a Valverde.

 Se’n va el nen de Fuentealbilla. No hi va haver res igual abans. Ni existirà tampoc. Diferent, segur. Però aquest equilibrista i funàmbul, capaç de convertir-se en un Nureyev del futbol, transcendeix de tal manera que el seu llegat resulta també infinit. L’últim guardià del temple marxa al Japó perquè, com li va recordar el Barça, «hem d’aprendre a compartir-te amb el món». Se’n va plorant. Així va arribar. «Ets, has estat i seràs sempre nostre», li va dir el club, mentre els seus companys lluïen una samarreta amb el 8 a l’esquena. Fins i tot Messi, per una nit, va ser Andrés.

Valverde abraça a Iniesta després de ser substituït / JORDI COTRINA

«Ha estat un orgull i un plaer estar al millor club del món. Vaig arribar com un nen i me’n vaig com un home" (Iniesta)

«Ha estat un orgull i un plaer estar al millor club del món. Vaig arribar com un nen i me’n vaig com un home», va afirmar el capità blaugrana. Va arribar en un Ford Orion blau, amb el José Antonio, la Mari i el seu avi. Més de 500 quilòmetres sense poder obrir la boca. Els mateixos que van trepitjar el Camp Nou per abraçar-se amb el seu fill. El nen és pare de tres fills, la Valeria, que també va trepitjar la gespa de l’estadi; el Paolo Andrea i la Siena, que acaba de fer un any. L’Anna, la seva dona, i la Valeria li van lliurar una samarreta emmarcada i tots van arrencar a plorar.

El Paolo Andrea, la Valeria i la Siena, en braços del seu pare Iniesta. / JORDI COTRINA

Infinites llàgrimes per a un jugador infinit, que transcendeix dels números (674 partits amb el Barça) i dels títols (32). Amo de dos gols eterns: el de Stamford Bridge (2009) i el de Johannesburg (2010). És, en realitat, un autèntic misteri. 22 anys més tard ningú no va saber desxifrar-lo. Ni detectar-lo. Un misteri arribat d’una escola d’un petit poble manxec que no tenia ni camp de futbol.

Andrés sempre ha jugat com si encara estigués allà, envoltat d’amics grans i de cosins que anunciaven al món el que vindria. Era a Barcelona o a qualsevol estadi del món, però mai no va abandonar aquelles taules del bar Luján que anava esquivant amb els seus driblatges.

Aficionats s’instal·len al Camp Nou amb la samarreta de l’infinit Iniesta / JORDI COTRINA

Notícies relacionades

 «Aquesta setmana m’he quedat sense paraules. Us portaré al cor per sempre. ¡Visca el Barça! ¡Visca Catalunya! ¡Visca Fuentealbilla!», va cridar mentre l’estadi s’ensorrava. «La gent s’ha pogut acomiadar d’ell, donant-li tot l’afecte que es mereix. Ha sigut emocionant. És un jugador únic, irrepetible», va explicar Valverde, orgullós d’haver dirigit un geni. “Sempre podré dir en un futur que jo era l’entrenador quan Iniesta va deixar el Barça”, va assegurar el tècnic. Infinita orfandat la que es preveu al Barça.