21 d’oct 2020

Anar al contingut

DE CAPITÀ A CAPITÀ

"Andrés, ets un tio amb encant" (Xavi escriu una carta de comiat a Iniesta)

L'exjugador del Barça repassa la reeixida carrera del seu amic després de construir junts la millor època de la història del club

Xavi Hernández

"Andrés, ets un tio amb encant" (Xavi escriu una carta de comiat a Iniesta)

"Encara recordo la primera vegada que vaig veure jugar l’Andrés. Jo estava al juvenil: ell, a l’infantil. Algú del club em va dir: ‘Xavi, a baix hi ha un noi que serà l’hòstia. ¡Diuen que és boníssim!’ ‘Hi ha ell i un altre, Troiteiro, que és com Mario Rosas. L’Andrés s’assembla molt a tu’. Però quan el vaig veure jugar, em vaig dir a mi mateix: “¡Què va! ‘¡No s’assembla a mi com diuen! ¡Què va! ¡És diferent!' Té més sortida, més driblatge, se’n pot anar a una banda, és capaç de fer una croqueta... És molt diferent de mi perquè jo jugo de ‘quatre’, molt més posicional, com el Pep, a la seva època, o el Busi, ara. L’Andrés, en canvi, podia jugar de ‘quatre’, de ‘vuit’, de ‘sis’ i fins i tot d’extrem. 

Guardiola lliura a Iniesta la Nike Cup del 1999. / JORDI COTRINA

"De petit ja se li veia una pinta de mestre per com utilitzava el cos abans de rebre la pilota. Ja jugava amb les dues cames, era llavors un revolucionari"

De petit ja se li veia una pinta de mestre per com utilitzava el cos abans de rebre la pilota, fent servir les dues cames per jugar. Ara pot semblar fins i tot normal, però en aquella època era revolucionari perquè tan aviat feia un control orientat amb la cama dreta com a la jugada següent l’executava amb l’esquerra. L’element més sorprenent era aquell estil tan seu d’orientar la pilota amb el cos, sense necessitat ni tan sols de tocar-la.

El veies jugar i era un espectacle. El que pensaves fora, ell ho feia al camp. Semblava que fins i tot escoltava els teus pensaments. A més, ho feia amb tanta naturalitat que semblava que ni ho pensava. L’Andrés s’associava bé, jugava sempre amb el cap aixecat, no perdia boles... O sigui, conceptes que nosaltres feia anys que treballàvem amb Joan Vilà i que ell ja tenia interioritzats des de sempre. ‘Coi, és quatre anys menor que nosaltres, però per a aquest noi és innat’.

Messi, Iniesta i Xavi festegen un gol a l’Athletic a la Copa (gener del 2011). / JORDI COTRINA

"L’Andrés és, per a mi, el jugador amb més talent de la història d’Espanya, que jo hagi vist, eh..."

Andrés és, per a mi, el jugador amb més talent de la història d’Espanya, que jo hagi vist, eh... Té un talent espectacular. Si parlem de la persona, és un escàndol. Un tio admirable en tots els sentits. Exemplar, altruista, empàtic, jugador d’equip, guanyador, líder al camp, sempre vol la pilota... ¿La gent sap què significa això? Quan molts no volen la pilota ni en pintura perquè és un parany, ell sempre la demana. L’Andrés sempre la vol. Quan altres jugadors pensen “ai, ai, ai” o “no, no me la donis, si us plau, ara no”, l’Andrés venia i deia: “Vinga, dona-me-la. Dona-me-la ja, si us plau.”

Iniesta abandona emocionat la llotja del Camp Nou després de l’homenatge que va rebre del Barça. / JORDI COTRINA

És una benedicció per als altres. Això és tenir personalitat, això és ser un líder de veritat. Líder silenciós, però líder autèntic. Jo, que tota la vida he sigut un passador, necessitava jugadors com l’Andrés, com el Leo, com el Busi... Heu sigut els millors socis que he tingut mai. Sempre et donaven la sortida adequada per molt malament que estigués el panorama. No sé per on, però l’Andrés sempre m’apareixia en el moment just. . ‘¡Mira’m, soc aquí!’ Però no m’ho deia parlant. Tampoc hem sigut de parlar gaire al camp i això que hem jugat junts més de 10 anys. No feia falta. Ens enteníem amb la mirada. El seu llenguatge corporal era la millor manera de comunicar-se.

Xavi va convidar Iniesta a aixecar junts la Copa del Rei del 2015, aconseguida al Camp Nou. / JORDI COTRINA

 

“Si parlem de la persona, és un escàndol. Un tio admirable en tots els sentits. Exemplar, altruista, empàtic, jugador d’equip, guanyador...” 

També és veritat que l’origen de l’Andrés és purament acadèmic. De vegades, durant els partits ens quedàvem mirant-lo. ‘¿Però què coi ha fet? ¿Com s’ha escapat? ¡Si era impossible!’ Semblava com si no hi hagués coses impossibles per a ell quan connectava amb la pilota. Driblatge, última passada, acceleració, paret, desequilibri, és feliç jugant per dins, és feliç enganxat a la banda... És un mestre, un veritable mestre.

El gol d’Iniesta a Stamford Bridge. / JORDI COTRINA

A més, la gent creia que l’Andrés no era fort. ‘¡Que si eres poca cosa! ¡Que si eres dèbil! ¿Dèbil?’ Ni de bon tros. Quan posa el cos, no li treuen la pilota. Està fort, però fort de veritat. Mira la quantitat de partits que ha jugat a la seva carrera. Ha sigut exemplar fins i tot en això. 

"Quan molts no volen veure la pilota ni en pintura, l’Andrés sempre la demana. És una benedicció per als altres, això és ser un líder de veritat"


Al final, la mentalitat és la clau de tot. I ell ha sigut molt fort en tot, especialment en aquells mals moments que molts desconeixen. S’ho va passar malament per viure lluny de la seva família i ara segur que si l’hi pregunten dirà que el sacrifici va valer la pena. Però, ¿qui sabia que això acabaria així? ¿qui t’ho havia d’assegurar?  Ningú. És tan difícil, tan dur, tan complicat, tan llarg... És normal no arribar. Però aquesta mentalitat tan forta que té és la que l’ha fet arribar fins aquí.

Al final, l’Andrés és una persona amb encant. No em preguntis per què, però és especial. És com Iker Casillas. La resta no tenen aquesta màgia; ells, sí. Són especials perquè en el moment just et sorprenen amb la passada guanyadora, la parada guanyadora, la pilota guanyadora, el gol guanyador... Ho hem viscut amb l’Andrés al Barça, a la selecció. A Stamford Bridge, a Johannesburg, fins i tot en aquella final d’infantils al Camp Nou, quan el vaig anar a veure amb el Pep, tots dos érem al primer equip, marcant el gol d’or en aquell partit. Mira el que va passar al Mundial. Si algú té temps i ganes que miri el partit contra Holanda. No, no parlo només del gol. Si repassen la final s’adonaran del que va fer realment. ¿Però per què va marcar el gol l’Andrés? Perquè l’havia de marcar ell. No podia ser cap altre. ¿Qui podia ser? Algú amb encant. O sigui, l’Andrés. Una persona honrada, un pencaire de veritat. 

Iniesta i Xavi al partit contra l’Arsenal a la Lliga de Campions (2011). / Jordi Cotrina

"Ens hem entès amb la mirada. De vegades, als partits, me'l quedava mirant i deia: ‘¿Però què coi ha fet? ¿Com s’ha escapat? ¡Si era impossible!"


I recordar ara que deien que no podíem jugar junts... Ja se sap, màquina. ¡Això és el Barça! Un club ple de debats. A mi em sabia greu per ell perquè jo sempre he dit que necessito al meu costat persones que s’associïn. Jo m’entenc millor amb els de qualitat tècnica que amb els físics. És clar que aquests jugadors forts són importants, però mira l’Andrés, el Leo i el Busi... Em molestaven aquells debats en què es deia que el Barça necessitava múscul. ¡Però què m’estàs dient! El múscul més important per jugar a futbol és el cervell, com ja deia Cruyff. És el més important i valuós. És veritat que els dos ho patíem en silenci. 

Iniesta marca a Holanda el gol que va donar a Espanya el Mundial del 2010 / EFE / GEORGI LICOVSKi

"L’Andrés és un tio amb encant. ¿Per què va marcar el gol de Johannesburg o el de Stamford Bridge? Havia de ser ell, no podia ser cap altre"

Tots dos som molt callats. Per això, tinc molta sintonia amb l’Andrés. Soc com ell. Prefereixo callar i imposar-me on ho he de fer, al camp: ‘D’acord, venen tres jugadors nous, doncs perfecte... Em va de puta mare! ¡Competiré amb aquests tres encara que hagin costat 250 milions de pessetes! ¡Demostraré que puc ser futbolista del Barça!’ Aquesta és la mentalitat que va tenir en el seu moment l’Andrés o la del Busi, per exemple, amb Touré Yaya. Qui no pensa així, s’ensorra.

Hi ha dues opcions: rebel·lar-te com vam fer nosaltres o caure en el desànim pensant que no te’n sortiràs. Recordo, per exemple, el que li va passar just abans del Mundial de Sud-àfrica. Estàvem entrenant un dia a la ciutat esportiva quan, de sobte, sento Puyol cridar: '¡Nooooooooooo...!'  No sabia que havia passat, però al girar-me el vaig veure sortint del camp destrossat, plorant, abatut.... Sortia d’una lesió i n’arribava una altra. Ni tan sols se sabia si arribaria al Mundial, però ho va acabar superant gràcies a aquella mentalitat tan forta que va tenir sempre.

Iniesta, Xavi i Villa festegen un gol d’Espanya al Mundial de Sud-àfrica. / EFE / GEORGE LICOVSKI

No oblido aquella xerrada al vestuari del Mònaco, després de la final de la Supercopa que vam guanyar amb el gol del Pedro. ‘Andrés, tio, et necessitem. Aquí ets molt important... Molt, molt, molt... No pot ser que continuïs així, Andrés. El Barça no es pot permetre que tu no estiguis jugant, tio. Et necessitem de veritat. És que ets diferent. Quan no estàs, màquina, ens costa el doble. Creu-t’ho Andrés, si us plau, creu-t’ho perquè nosaltres ho creiem així. ¡Et necessitem!’ Mira que jo no soc d’obrir-me gaire, però tots vèiem que l’Andrés es trobava en una espècie de crisi existencial, en aquells mesos en què li van coincidir totes les coses dolentes. 

Iniesta i Xavi, el juny del 2015, abans de la final de Berlín / JORDI COTRINA

"Deien que no podíem jugar junts... Tots dos ho patíem en silenci, però el múscul més important per jugar a futbol és el cervell, ja ho deia Cruyff"

Però ell, amb l’ajuda de la seva família, li va donar la volta a tot gràcies a aquesta increïble mentalitat. De vegades, tinc la sensació que no es pot explicar amb paraules el que és l’Andrés com a jugador. Ho fa tot tan fàcil que creus que tots ho poden fer. ¡Mentida! No ho pot fer ningú com ell. Al camp, es transforma. Allí apareix la seva veritable personalitat. És el seu hàbitat natural. És un viciós de la pilota. Si no la toca, no és feliç.

No recordo un partit gran en què no hagi aparegut. No el recordo perquè no existeix. L’Andrés sempre hi és. A més, no l’he vist mai aixecar la veu. Mai. Quan s’ha queixat ho ha fet amb respecte, amb arguments, però sense xisclar ni cridar. Fins i tot en això és un exemple. Sempre ha posat l’equip per davant de la individualitat, una cosa que no és gens fàcil perquè tots tenim el nostre ego.

Iniesta supera la pressió de Kroos i Modric davant de la mirada de Bale en l’últim clàssic al Camp Nou / JORDI COTRINA

“De vegades, tinc la sensació que no es pot explicar amb paraules el que és l’Andrés com a jugador. Ho fa tot tan fàcil que creus que tots ho poden fer. ¡Mentida!”

Encara recordo la Champions del 2006 quan em vaig trencar el creuat i ell va assumir tota la responsabilitat. Va jugar de mig centre, sí, ¡de mig centre! a Lisboa i Milà. ¡Quin espectacle va oferir! Arribem a la final de París i Rijkaard no el posa de titular. Quan me n’assabento, li dic al Puyi: ‘¿No juga, l’Andrés, tio... No juga, no juga... Però com és que no juga...’ Llavors, el Puyi em respon: ‘No ho sé, no ho sé...’ En realitat, no ho sabia ni ho entenia ningú perquè venia de fer autèntics partidassos a Lisboa i Milà.

Eto’o, Giuly, Gabri, Van Bommel, Iniesta, Márquez i Van Bronckhorst festegen la Champions de París. / ALBERT BERTRAN

"Ho ha guanyat tot, ha jugat increïblement bé, és respectat per tots i admirat pel món. Surt com es mereix" 

Quan ell va aparèixer a la segona part, tot va canviar. Va posar en ordre les coses. A la seva manera, és clar. Calladet, sense dir res, però, juntament amb Larsson i Eto’o, van canviar la final. Segur que per dins portava un emprenyament monumental, però la primera cosa que va fer va ser pensar en el grup i en l’equip. Aquest emprenyament el va ajudar a ser encara molt millor. Un altre hauria tirat les botes al vestuari o hauria reaccionat malament. Ell, no. Això el fa més fort. Amb el seu estil, sense dir ni una paraula, però demostrant al camp que s’havien equivocat amb ell. Aquest és l’Andrés. 

Iniesta plora després d’anunciar que deixa el Barça després d’haver-hi passat 22 anys. / JORDI COTRINA

"Aviat sabràs el que has fet de veritat, màquina"

Ara que estic mig fora del futbol d’elit m’adono del què ha sigut, del què és i del què representa. Quan surti del Barça, entendrà el que dic. Ho ha guanyat tot, ha jugat increïblement bé, és respectat per tots i admirat pel món. Surt com es mereix, és un exemple perquè no va tenir mai una mala paraula, un mal gest, una mala cara... Mira com el volen a tot arreu. Aviat sabràs el que has fet de veritat, màquina... “