Messi dona vida al Barça contra el Chelsea

A la porteria que dona a Fulham Road va tornar a produir-se el miracle. O més d’un alhora. On va marcar Etoo en l’única victòria del Barça, on va empatar Iniesta per arribar a la final de Roma, va marcar Messi, per fi, en el seu novè partit contra el Chelsea, el rival que li havia sigut més esquiu. Un miracle va ser que Iniesta, el menys agressiu de l’equip, robés una pilota al balcó de l’àrea per donar-la al Suprem Faedor.

Messi va donar vida al Barça. Messi és la vida. Era extraordinari que el Chelsea no hagués encaixat mai cap gol seu. L’astre va aparèixer per il·luminar el camí quan el Barça gatejava desesperat, a les fosques, però enèrgic, desorientat pel gol de Willian, que el condemnava a una altra epopeia al Camp Nou. 

Els mateixos protagonistes

Nou anys després els protagonistes del gol més paranormal de la història recent van tornar a aliar-se. Van intercanviar els papers. El 2009, Messi va veure Iniesta; el 2018, Iniesta va veure Messi. Aquell va xutar a l’escaire sense ni tan sols preparar-se; aquest va disposar d’una mil·lèsima més per apuntar al racó inabastable de Courtois, tan grandiós com Cech, tan ociós com el seu antecessor. Qui sap si aquest 1-1 serà tan decisiu com el del passat. Sobretot, després que Willian hagués estavellat dos xuts a la fusta. Amb la mateixa jugada: retallada i xut enverinat. El Barça, sentint-se condemnat encara que li quedés la tornada, va reaccionar amb la mateixa empenta de llavors, amb l’energia que s’estava reservant no se sap ben bé per què. 

L’onze d'Eibar

Amb el mateix onze d’Eibar, Valverde va sortir a afrontar un partit que no hi tenia res a veure i contra un rival que plantejaria coses diferents. Oposades. El Barça va jugar a plaer abans de sentir-se pressionat pel marcador. Va tenir la pilota i la va moure al seu gust d’una banda a l’altra, quan dissabte amb prou feines podia lligar tres passades seguides.

El Chelsea va obrir les portes de casa. Va ser un amfitrió cordial, bondadós en les formes, sense un mal gest ni un escarafall. Va donar molta confiança al seu convidat, encara que tanta amabilitat amagava una inequívoca maldat: aprofitaria qualsevol distracció per tombar-lo. Conte, aparatós i cridaner a la banda, contrastava amb Valverde, calmat i taciturn, representant dues formes de veure el futbol i d’interpretar-lo. El que defensava era l’enèrgic i el local; el calmat i ofensiu va ser el visitant. El món al revés.

Tan al revés com que les millors ocasions van ser per al subjecte passiu. Com era de suposar, el Chelsea estaria arrupit, pendent de la que saltés. Una pèrdua de Paulinho i dues imprecisions seguides de Sergi Roberto i Piqué van desembocar en accions gairebé idèntiques: amb Willian executant un regat preciós, el mateix –en el primer va deixar clavat Busquets– per llançar dos grans xuts parabòlics, un a cada pal.

La repetició de l’onze d’Ipurua va donar a entendre que no hi ha més cera que la que crema al Barça; el Chelsea, en canvi, va inventar per a l’ocasió, d’acord al prolongat estudi que havia fet del rival. Conte va col·locar una armadura metàl·lica a la defensa i malles per a les cames. Si calia sortir al contraatac, havia de ser lleuger d’equipatge. Al davant dels cinc defenses va ajuntar Cesc amb Kanté i va situar fletxes a les bandes (Willian i Pedro) perquè combinessin amb el petit Hazard, reconvertit en un punta juganer.

L’equip que defensava va marcar en una jugada estàtica, i l’equip que atacava tenia nou jugadors a l’àrea. Messi va tornar el seny al futbol. Si és que en té.