Piqué mana en silenci

Col·locat sempre, o gairebé sempre, en l’aparador mediàtic s’oblida la dimensió futbolística que irradia Gerard Piqué. Un central que s’imposa als escenaris més hostils amb la seva figura. No s’amaga mai i menys a Cornellà on no tan sols va marcar el gol de l’empat sinó que va mantenir la ratxa d’invicte del Barça a la Lliga. Un central modern, adora sortir amb la pilota enganxada al peu mentre la seva altiva silueta treu el cap més enllà de la cova, però, alhora, antic. El seu partit va ser antic, impecable en el to defensiu i sòlid quan més tremolaven els seus companys, angoixats per aquell inevitable efecte intimidador que provoca sempre Ipurua.

Central del nou segle, amb ànima de davanter. Central del segle passat, parapetat, i no per desig propi, a l’àrea de Ter Stegen, que va cuidar com si fossin els seus fills. Piqué hi va instal·lar el seu campament i ningú es va atrevir a travessar-ne la porta. Tenia davant seu Kike García, un incòmode davanter que fa del joc aeri el seu passaport de vida. A cada pilota que volava per Eibar, hi anaven un gegantí nou arribat del Middlesbrough fa dos anys (fa 1.86) davant un poderós i elegant central (1.92).

Per terra i per aire

Cada pilota era un món de dificultats per a tots dos. Un intentava construir un espai que no existia perquè l’altre l’envaïa de forma immediata. Res era diàfan en aquell gegantí i noble pols entre dues maneres d’entendre el futbol. Va ser, precisament, Piqué qui va haver de posar-se una disfressa a la qual semblava no estar gens acostumat, encara que ho va desmentir amb una impecable tarda.

Impecable va resultar el seu exercici defensiu capaç fins i tot de rebutjar fins a 12 pilotes, ¡sí, 12!, en els 332 metres quadrats de l’àrea blaugrana. Just ell, habituat a sortir amb la pilota cosida a la bota dreta, va entendre que havia de posar-se la roba de jornaler, que es guanyava en cada rebuig el pa de cada dia. Devia acabar amb mal de cap de tantes pilotes que va repel·lir en l’aire. Va brillar per dalt i per baix, com si existís en realitat més d’un Piqué en aquell petit i complex camp.

Només una falta

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

A més, va manar amb un silenci realçat per la tremenda autoritat que desprenia el seu partit. Sense cap dubte quan s’havia de llançar a terra per ajudar Sergi Roberto a frenar les incursions d’Inui, amb una tremenda interpretació del que necessitava el Barça per esquivar la trampa d’Ipurua. Es podria dir que ni es va desenganxar de Ter Stegen, convertit en sentinella fidel de la pilota. 14 refusos va firmar Piqué. ¡Tots 14 amb èxit! I cinc van ser amb el cap, guanyant a més tres dels sis duels aeris que va disputar-se amb Kike García. Els tres que va perdre van ser lluny de la llar culer.

A cada revolt que li proposava el partit, trobava la línia recta adequada. Així es va interposar astutament en aquell perillós xut d’Inui. Va acabar la tarda en silenci, com si no hagués anat a Eibar, però Valverde i, sobretot, els seus companys, coneixen l’autèntic valor del Piqué futbolista: una falta comesa, 51 passades bones de 58 (89% d’encert) en una tarda digna d’un central d’una altra època. Suor, fang... Un defensa dels d’abans.