El venerat Valverde de l'Olympiacos

Només si un és bona persona, té èxit i ocupa un lloc de rellevància li obren una barricada. Són necessàries les tres condicions. Ernesto Valverde ja havia avisat per telèfon que arribaria tard a l’entrenament. El tècnic estava atrapat enmig d’una de les nombroses protestes que van assolar Grècia en la greu crisi econòmica. Alguns manifestants el van reconèixer i van aixecar la barrera. L’Olympiacos, el club més popular de Grècia, era el primer. Sagrat. I al seu entrenador, una divinitat de carn i ossos, li van obrir el pas.

«Encara no sé per què caic tan bé», confessa Valverde en la vigília d’enfrontar-se per primera vegada al que va ser el seu club en dues etapes (2008-09 i 2010-12). Entre divertit i sorprès, entre agraït i orgullós, l’avui responsable del Barça se sap i sent estimat pels grecs; el que no sap és què sentirà, a més d’emoció, quan s’acomodi a la banqueta de l’estadi Georgios Karaiskakis. Ja ha pogut imaginar-s’ho després d’haver tornat a la de San Mamés, on les seves afinitats amb Bilbao són molt més profundes.

Tres lligues i dues copes 

A Valverde no se li escapa que els bons resultats van ajudar que encara avui se’l veneri al Pireu. Hi va conquistar tres Lligues i dues Copes. Va guanyar 95 dels 131 partits que va dirigir. «Els resultats van acompanyar, però és normal que acompanyin en un gran equip». 

Les expectatives de Valverde es van veure superades per molt altes que fossin abans de començar, encara que reconeix que no sabia gaire bé on es ficava quan va acceptar l’oferta. Es va ficar en un país immers en una greu crisi econòmica, depauperat i amb protestes quotidianes. Malgrat que l’Olympiacos del ric armador Evangelos Marinakis, tres anys més jove que ell, era un oasi. Més d’un cop es va rascar la butxaca el tècnic per pal·liar les penúries econòmiques dels treballadors. La vàlvula d’escapament era el futbol i un club com l’Olympiacos, obligat a guanyar sempre, estava més pressionat que mai.

El poc que coneixia Valverde era part de la seva primera plantilla: hi havia l’exmadridista Raúl Bravo, l’argentí Luciano Galletti (Saragossa, Atlètic) i el golejador Darko Kovacevic (Reial Societat). Malgrat el rotund èxit del primer doblet, va renunciar al segon any de contracte per l’oferta del Vila-real. Se’n va penedir als sis mesos, ja que va ser destituït.   

Marinakis iniciava el seu mandat i li va trucar després del naufragi de l’equip. En absència de Valverde, l’Olympiacos va fracassar estrepitosament a l’acabar cinquè a la Lliga amb tres entrenadors acomiadats (Temuri Ketsbaia, Zico, Bozidar Bandovic), eliminat de la Copa en la primera ronda i la dimissió del president Sokratis Kokkalis. Va ser la segona temporada des del 1997, i després de la 2003-04 fins avui, en què l’Olympiacos no va ser campió.

Valverde va aterrar el 7 d’agost, després de l’eliminació de l’onze grec a la Copa de la UEFA. En un país de «decisió ràpida» en la durabilitat dels entrenadors, el nou president va demostrar ser el més ràpid de l’oest a l’acomiadar l’alemany Ewald Lienen. «Va acceptar la quarta oferta», va explicar l’exespanyolista Moisés Hurtado, que es va sumar a l’aventura amb el que havia sigut el seu entrenador en les files blanc-i-blaves. Marinakis va seguir sent generós amb Valverde i la seva dona Juncal durant la temporada, després d’haver anat millorant les propostes econòmiques per seduir-los amb aquella segona etapa. Començava llavors «una etapa inesborrable» en la seva carrera, «un dels principals encerts de la meva vida».

Pretensions més altes

Valverde va comptar amb una plantilla encara millor i amb pretensions més altes, sobretot a Europa: l’argentí Ibagaza, procedent del Vila-real, el belga Mirallas, el danès Rommedahl, els espanyols Albert Riera i David Fuster més Hurtado… Només va caure la Lliga.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

No per això van deixar d’adorar-lo. El veien a peu de carrer com un més, encara que fos el líder de l’Olympiacos i es mereixés l’honor d’obrir-li camí. El seu comportament li va generar més simpaties que els triomfs, previsibles. Ningú el veia com el divo de l’entrenador. Ni el cuiner del club, que el tenia com a client assidu a l’Spyros del Pireu, ni el delegat de l’equip, amb qui encara manté relació. Els beneficis de la venda de fotografies del llibre Medio tiempo i l’exposició que va realitzar a Atenes els va donar a organitzacions socials.  Valverde no és només un entrenador. Com també va ser més que un jugador, humil i inquiet per seguir estudiant (a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, a l’Escola Industrial de Barcelona) sent futbolista d’elit. Va preferir sempre el camuflatge, fondre’s en la societat i passar desapercebut. Omplir-se de la història grega, dels seus monuments i els seus paisatges, dels quals encara disfruta anant-hi de vacances cada any.

Seria incapaç avui Valverde de comptar els cops que va anar a l’Acròpolis, el barri de Plaka o el de Kolonaki a Atenes, al temple de Posidó a Súnion, a 70 quilòmetres de la capital, i les poblacions favorites del Peloponès que li brindaven inigualables estampes. Tan diferents, però, de les de l’estadi Karaiskakis, un escenari sorollós, de «festa permanent» quan va oficiar d’amfitrió. Ara el rebrà igual que un venerable convidat. Només faltaria que ho fes en silenci.