Melanie Serrano: "Per descomptat que tenim estil, el mateix que ells"

Va començar a jugar al primer equip del Barça amb 14 anys. Aquest dijous en complirà 28. Defensa i centrecampista, Melanie Serrano Pérez (Sevilla, 12 d’octubre de 1989) ha viscut l’evolució del futbol femení; des d’uns començaments en què eren tractades com una secció residual, passant per un descens a Segona, fins ara, quan afronten avui la tornada dels setzens de la Champions (18.30 h., Miniestadi)  amb un 0-4 favorable de l’anada sobre l’Avaldsnes de Noruega. 

–I dirà, com els tòpics masculins, que no hi ha res resolt.

–Està molt encarrilat. Al final és un partit de Champions i hem de sortir com si no haguéssim guanyat, atentes, amb la mateixa actitud i les mateixes ganes perquè el futbol a vegades et dona sorpreses. Som el Barça i sempre s’espera el millor de nosaltres. 

–L’inici de temporada és espectacular. Set partits, set victòries. ¿El que s’esperava, el que era normal o superior a les previsions?

–És bo. El club ha fet un esforç per portar jugadores importants i s’ha de notar.

–¿Es nota ara o s’ha de notar al maig, quan es disputin els títols?

–No, s’ha de notar ara. El Barça ha d’estar a dalt de tot en la classificació i ha d’arribar tan lluny com sigui possible a la Champions.

–Han marcat 34 gols i només n’han encaixat un. ¿És que defensen bé o són un equip defensiu?

–Defensem bé. No som un equip defensiu. Ens agrada atacar. Hem millorat molt al darrere i encara podem millorar.

–¿El Barça femení té estil propi?

– Per descomptat que tenim estil: el mateix que ells. L’estil del Barça és igual en el masculí com en el femení.

– Ve determinat, doncs.

–És l’estil del club. Sempre ha existit, estic aquí des dels 14 anys. Amb Natalia Astrain, amb Xavi Llorens i ara amb Fran Sánchez, cada un amb els matisos sobre com jugar i com moure’s, però la base és la mateixa.

–Vostè ha presenciat tota l’evolució d’aquests anys.

–Ni m’ho crec. No m’adono del que estic vivint, del privilegi de disfrutar d’aquest somni, al Barça, el millor equip d’Espanya, que cada vegada aposta més per nosaltres, que igual podem jugar una final de la Champions, que ho desitjo de tot cor, abans que em retiri… És un somni, no tinc paraules.

–¿I com era això quan va arribar?

–Ens entrenàvem aquí al camp adjacent del Mini, ens canviàvem l’A i el B al mateix vestidor; els horaris eren dolents: no podia acabar l’entrenament perquè a les 10 de la nit sortia l’últim tren a Blanes, on vivia. Tot aquest sacrifici ha valgut la pena i m’ha portat fins aquí. N’estic molt orgullosa.

–Hi ha hagut molts més canvis.

–Hem passat de la nit al dia, Ara esmorzem i dinem al club, tenim gimnàs, vestidor propi, ens renten la roba, que abans la netejàvem nosaltres, els viatges no són en autobús, sinó en avió…

–¿Això és la professionalitat o ja se sentia professional?

–Una mateixa se sent professional. Jo m’he cuidat l’alimentació, el descans, la meva preparació.

–Ha aconseguit quatre Lligues i quatre Copes. ¿Només li falta la Champions?

–I més Lligues, més Copes i més Copes de Catalunya. Però la Champions és el repte més difícil perquè encara no s’ha guanyat mai. Jo vull pensar que el futbol me la deu i que l’aconseguiré.

–¿Al Barça li falta un esglaó o ja està al nivell de les favorites?

–Cada vegada hi estem més a prop. Al jugar-la cada any anem adquirint més experiència i la potenciació de la plantilla et convida a pensar que jugarem una final.

–¿L’arribada de noies estrangeres ha augmentat la competència?

– Sí, per descomptat. Ara qualsevol pot jugar sense que es noti la diferència. Totes ens fem progressar mútuament. D’això es tracta.

–¿El nivell de la Lliga ha millorat?

–Crec que nosaltres, com a Barça, anem més ràpides que la Lliga, i hauríem d’anar al mateix ritme. El club ha apostat molt per nosaltres, però en altres equips encara queden coses per arreglar: horaris, camps, vestidors…

–¿El títol és cosa de dos o tres?

– Dos, tres, quatre… l’Athletic, l’Atlètic, el València… Per baix hi ha més igualtat.

–Sent sevillana, ¿va venir a Barcelona per ser futbolista?

–Hi vaig venir per motius personals. La meva mare tenia família a Blanes i va decidir venir per aquí. La casualitat de la vida em va posar en safata el Barça. Jugava a futbol, volia jugar i ser professional, com feien els nois. Era la meva il·lusió, el meu somni, i ho he aconseguit.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

–¿En qui es fixava de petita?

–No hi havia gaires noies, així que m’agradaven molt els futbolistes amb molta qualitat, tècnics, com Xavi i Iniesta. M’apassionen aquesta mena de jugadors.