Sang, suor i llàgrimes

El Barça va entregar la seva ànima en va, Messi se'n va anar amb un ull de vellut i Neymar al final es va posar a plorar. El Bernabéu es presenta com a escenari d'un epitafi o l'última expiació

ecarrasco38110751 barcelona    19 04 2017       deportes      el consuelo de a170420001615

ecarrasco38110751 barcelona 19 04 2017 deportes el consuelo de a170420001615

3
Es llegeix en minuts
Eloy Carrasco
Eloy Carrasco

Periodista

ver +

Neymar va marxar plorant, Messi va marxar amb un ull de vellut, se’n van anar tots exhaustos, amb l’únic consol d’una afició orgullosa en la derrota, posant-los de pell de gallina amb els seus càntics tot i que el conte s’havia acabat, i s’havia acabat malament. Perquè el Barça va entregar fins a l’últim alè d’una manera admirable, això ho va veure l’afició i el món sencer, i va dignificar el seu comiat de la Champions tot i que no va marcar ni un gol en dos partits. En certa manera va ser bonic veure com els blaugranes van anar una vegada i una altra a la càrrega, sabent que al davant hi havia una roca impenetrable que repel·lia qualsevol intent. Res a retreure a uns futbolistes que potser estan tancant el capítol més gloriós de les seves vides, i de la vida del club, però que van lluitar per quadrar un últim acte a l’altura. Simplement, la muntanya que van tenir davant era massa gran.

El Juventus no va ser un rival tímid.  Li va aguantar la mirada al partit. Allegri no és Emery

Hi ha dos homes que mereixen un capítol en la història d’aquesta Champions, i no seran campions. Són Nico Pareja i Corentin Tolisso, i són els dos únics jugadors que han sigut capaços de batre Gigi Buffon en la competició. Un del Sevilla i un altre del Lió. Tenen mèrit. Dos gols en contra en 10 partits, a aquest monstre s’enfrontava el Barça, esclava de la destrossa que va contraure a Torí. El 3-0 de l’anada el va obligar a un ritme forçosament imprudent, a deixar el paracaigudes i el retrovisor a casa.

SENSE PUNTERIA

Era un repte sense marxa enrere, i el pitjor de tot va ser la falta de punteria del trident, sec en el pitjor moment. L’equip va saber, més o menys, transportar el canó fins a la primera línia, però després li va fallar la pólvora. A més, el Juventus va aguantar la mirada al partit. Que aviat es va veure que ni els torinesos s’assemblen al PSG ni Allegri a Emery. La Juve no va ser un equip precisament tímid, va pressionar des de l’inici amb les veles desplegades, res de refugiar-se a la badia del seu 3-0. Endavant, endavant.

Notícies relacionades

Al Barça, impetuós i poc precís, li sortia el cor per la boca, però Buffon, tan tranquil. El Camp Nou implorava un gol, almenys un, per favor, per anar al descans amb alguna cosa per il·lusionar-se, una perspectiva de vida. Però res. El frenètic joc no va deixar dades favorables. Dues targetes grogues a Neymar i Iniesta per dues entrades dignes de defenses bruts. Notícies horribles. I Messi. La seva esquerra va caçar un remat a prop de la línia de gol. El poderós Gigi estava batut i la bola, esfera renegada, va marxar a fora. Si a Messi no li surt, ¿què queda llavors?

Va prosseguir la demostració de coratge, sang a la cara de Leo, ànsia  per trobar una esquerda en aquella paret blanc-i-negra, pura pedra. La desesperació i l’individualisme, les testarrudeses improductives, Piqué, desbocat, un decimonònic 2-3-5 a la pissarra, ja tot agafat amb pinces. El final. El malestar d’intuir que el Madrid corre cap al que ningú ha aconseguit, guanyar dues Champions seguides; la llauna d’ensumar-se que Cristiano Ronaldo, fins i tot en decadència, queda més a prop d’empatar les cinc pilotes d’or de Messi; la ràbia de veure que Asensio, el pròxim gran del futbol espanyol, vesteix de blanc per culpa de la pusil·lanimitat del Barça; el fastigueig, en fi, que l’era daurada blaugrana pugui acabar amb més Champions del Reial Madrid en aquest segle XXI: cinc contra quatre. Amb aquest panorama l’expedició blaugrana agafarà la maleta amb rodes aquest diumenge rumb al Bernabéu, tètric lloc per a un epitafi, potser l’última possibilitat per a l’expiació.