El Barça, al caire de l'abisme (un altre cop)

Dybala va col·locar la 'Vecchia Signora' al centre del paradís, mentre el Barça, nu, feble, caòtic i impotent, queia, un altre cop, a l’infern. No va tenir la grandesa que se li suposava. Ni tampoc va entendre el que li demanava un partit d’aquesta magnitud, llançant pilotades, transformat el seu estil en una cosa tan terrenal que qualsevol, dissabte va ser el Màlaga i ahir el Juventus, el despulla en un obrir i tancar d’ulls.  Torí va semblar París. Bé, ho va ser. No és qüestió d’anar invocant miracles que només succeeixen una vegada a la vida perquè, en realitat, el verdader miracle és que el Barça sigui el Barça, ensorrant-se de catàstrofe en catàstrofe fins, potser, la derrota final. 

 

No sembla digne que un equip com el de Luis Enrique, avisat com estava (o havia d’estar) després de la catàstrofe del Parc dels Prínceps, comparegués al nord d’Itàlia sense haver après la lliçó. Als set minuts ja perdia per un gol que va retratar la indolència defensiva d’un Barça que se suposa campió. Higuaín va alçar la vista, sense que ningú l’incomodés, va detectar Cuadrado a la banda dreta. El colombià  estava sol, defensat amb la mirada per un passiu Mathieu.

DEFENSAR AMB ELS ULLS

Però no era l’únic defensa del Barça que acompanyava les jugades amb simples moviments dels ulls. El colombià, que va burxar, una vegada i una altra, en el forat negre blaugrana, va tenir tot el temps del món per trobar Dybala. Un altre que estava sol. El xut, enverinat i preciós de la nova joia argentina, va despullar l’entramat tàctic de Luis Enrique, que va apostar per un asimètric i, alhora, caòtic, 3-4-3. Aquell gol juventí va néixer al flanc dret. La segona diana, també de Dybala, va arribar després d’una carrera de Mandzukic, que també va trobar Dybala. Tots sabien on era, excepte el Barça, és clar.

Semblava que el pitjor ja havia sacsejat Luis Enrique, que va intentar moure l’equip amb l’entrada d’André Gomes per Mathieu, assumint així el seu error inicial. Als 10 minuts de la segona part, el mateix. O encara pitjor, perquè el primer avís d’Higuaín sobre Ter Stegen no va servir de res, ja que un posterior córner servit per Pjanic va denunciar el desequilibri blaugrana. Chiellini, com era obvi, va guanyar el duel a Mascherano en el joc aeri i va causar el 3-0. El caos es va tornar a colar en l’ànima del Barça, incapaç de trobar recursos tàctics per esbotzar el Juventus.

ELS DOS ‘GOLS’ DE BUFFON

Quan va tenir alguna opció (Iniesta a la primera meitat i Luis Suárez a la segona) va topar amb un descomunal Buffon. Descomunal amb les mans i fastuós amb el seu inacabable cos. Van valer tant els tres gols com les dues majestuoses aturades fetes per Gigi, un porter que fa anys, dècades, que espera aquella Champions que no té. I que no pot oblidar que com més a prop hi va estar, a Berlín-2015, l’hi va prendre el Barça del trident. No ho podrà oblidar mai, com es va notar en cadascuna d’aquelles inoblidables parades per frustrar els blaugranes. Llavors, la Juve, acostumada a viure en l’agonia defensiva, es va parapetar.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

No hi havia circulació de pilota, Messi estava engabiat en aquell pla perfecte que va tramar Allegri, Neymar no aprofitava que Alves tenia una targeta groga ja des de la primera mitja hora, i el Barcelona s’enredava en la seva angoixa, sentint que els fantasmes de París es reproduïen a Torí. Luis Enrique ni va mirar la banqueta. ¿Per a què? Un canvi i el va fer en el descans. En els 20 minuts finals, el trident es va quedar sec, protestant (i amb raó) un penal no xiulat de Chiellini. Però això són coartades que no justifiquen un joc tan lamentable i irreconeixible, incapaç d’intimidar aquella Juve que es va instal·lar al paradís des d’abans fins i tot de començar la seva nit més gran en els últims temps. 

Es podria dir fins i tot que Allegri, feliç amb aquell 3-0 quan no s’havia arribat a l’hora de partit, en tenia més que prou amb tant de tresor. Si hagués atacat més al Barça, potser no hi hauria ni partit de tornada.