El Barça goleja amb sentit comú

Sense perdre el sentit comú, el que imposa jugar amb el cap fred quan convé i ser pacient encara que et costi trobar el que busques, el Barça en va tenir prou amb vuit minuts de rauxa perquè el Camp Nou es quedés tranquil. Pim, pam, pum, tres gols d'una tacada per compensar el que va deixar passar abans (5-0) en un partit que l'equip va portar amb intel·ligència i bones maneres, just el que li falta al club, capaç d'apel·lar al sentit comú i actuar sense cap ni peus. A Messi, aliè a les paraules, no li cal ni li sobra res. Sempre està al seu lloc. Amb més sentit de tot que ningú.

Res com la pilota per apagar el soroll que fan els de fora, els de dalt, als que no els queda més remei que callar quan l'equip es posa a jugar i passa per sobre de les explicacions del president. Sense alçar la veu, en una actuació més coral que de costum, més junts que altres vegades, els jugadors es van ficar en el paper que els correspon i van posar les coses al seu lloc després que el club es fes uns quants gols en pròpia porta.

L'APARICIÓ D'ALEIX

L'equip, no. L'equip va mirar al capdavant i el va fer tots on toca en un un dels seus partits és rodons, un duel noble des del principi fins al final, sense un mal gest ni una puntada, fidel a l'ideari d'un Las Palmas que entén el futbol com el joc que és, i no sap viure d'una altra manera que no sigui amb la pilota. Ho va tenir molt menys que gairebé sempre i, quan es va descuidar, el Barça el va matar.

Luis Enrique va remoure l'alineació més del que s'esperava, amb l'aparició de l'home invisible, Aleix Vidal, aquest fenomen 'poltergeist' que ningú sap ben bé explicar i molt menys després de la seva actuació. L'‘aneguet lleig’ va viure el dia que estava esperant i que va tancar somrient, assenyalant-se el seu nom a la samarreta després de marcar el cinquè, en un gest clar de reivindicació, que tenia tot el sentit del món, el comú i l'emocional. Si es parla de prioritats, no sembla que la del lateral dret estigui entre les primeres.

Es va posar en marxa el trident, un ens amb vida pròpia però al qual només Messi dona sentit.  El 10 va seguir al capdavant, acompanyat del seu col·lega Suárez i entre els dos es van cruspir mitja defensa, mentre Neymar s'ho mirava amb cara de fred, com Iniesta, un altre dosificat en aquesta roda imparable que afecta els interiors i en què van entrar Rafinha i André Gomes. I tots dos van millorar.

El que no desapareix mai és Busquets, el vèrtex pel qual passa tot i que va recuperar la seva presència més imponent, en la sortida i en la pressió alta, vital perquè el joc vagi com una seda. La declaració d'intencions de Las Palmás, amb un pas endavant per començar, es va anar diluint davant el joc més combinatiu blaugrana. Hi va haver menys vertigen i més control, menys verticalitat i més toc, menys anar i venir i més equilibri.

ENTRE MESSI I SUÁREZ

El fred, això sí, el va trencar qui menys necessita per escalfar-se, el pistoler Suárez, apareixent després d'una conexió inesperada, entre Aleix i Andre Gomes, el preludi de la seva creixent presència. Una llambregada a la qual van seguir unes quantes ocasions desaprofitades, amb Varas ficat en el vell paper de parar-ho tot que no va poder mantenir fins al final. No hi va haver gols, però Messi va deixar tantes coses per perdre el sentit comú i saltar al camp i agenollar-se davant seu. En una rajola, Leo troba més espais que tots els altres en un descampat, capaç de regirar-se entre un exèrcit de defenses, ara cap enfora, ara cap endins, ara aturo, ara arrenco. Veure per creure i seguir sense acabar de creure el que veus.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

I així va saldar un dels pocs comptes pendents que li quedaven, si és que li'n queden. Ni que fos en un gol normalet, dels que mai marca ell, però suficient per liquidar el deute amb el Las Palmas, l'únic equip al qual no havia marcat. A Varas se li va escapar la pilota i qui era allà, qui havia de ser-hi, el 10. I just després d'ell, una altra vegada Suárez, que en un moviment es va obrir en l'espai just per aixecar la cama i ¡zas! al racó. Com més instintiu més letal, quan menys temps té per pensar millor remata. Després, es va quedar sol i Varas es va imposar, encara que no el va tocar davant l'aparició d'Arda.

I per tancar un d'aquests dies en què tot surt bé, Aleix va rebre la recompensa que mereixia. El Barça té molt més sentit comú quan roda la pilota.