L'amo del tron, d'aquí al Japó

Estrany diumenge de derbi barceloní, amb massa referències madridistes fumant l’atmosfera. En la matinal, un Reial triomf: amb ofrena d’un àrbitre ¡de Zàmbia! (la seva selecció ocupa la posició 91a del rànquing de la FIFA, on tens el cap, Infantino) que va regalar la pròrroga a Sergio Ramos (abans de fer-se enrere i no treure la vermella, al jutge se li va veure el pànic en la mirada). Hi ha coses que no canvien. Al Madrid tant li fa que l’arbitri un tribunal complet amb vídeos i telescopi o que ho faci una persona a ull, com tota la vida. Caldrà canviar la dita de Lineker: el futbol és l’esport d’11 contra 11 en què al final al Madrid li donen un cop de mà i a més a més té molta xamba.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

I a l’hora de sopar, el Barça-Espanyol enrarit pels  persistents ressons d’unes discrepàncies que pel que es veu van tenir Luis Enrique i Quique Sánchez Flores quan lluitaven junts sota la bandera blanca. L’enganxada es va avivar ara fa uns mesos amb un comentari radiofònic del tècnic espanyolista que no va agradar a l’asturià. Luis Enrique acostuma a dir que ha esborrat de la seva memòria els seus anys al Bernabéu, però tots sabem que té memòria d’elefant per a certes qüestions. Enmig d’aquest panorama tens, aflorava l’amenaça per al Barça d’un exporter del Madrid, aquell Diego López de mans gegantines que arribava en plena forma i va haver d’anar-se’n abans de temps, adolorit (ell no ho volia, però es va salvar d’una bona). A sobre, a la llotja del Camp Nou hi havia Raúl Tamudo. La seva presència continua sent com esmentar la corda a casa del penjat. Aquest home estava fent el seu treball aquell dia del ja llunyà any 2007, però en el més profund de l’amígdala cerebral del culer hi viu i hi viurà una idea: Tamudo va furtar una Lliga per donar-la al Madrid.  

Del que va passar al Japó, alguns diran que Cristiano Ronaldo es va dedicar a tapar boques. Primer va tapar les dels seus partidaris, muts a la vista d’aquell esperpent, una llarga hora de pa sucat amb oli, de mal joc i d’ensopegades del portuguès. I després, després d’haver-se passejat com una trista Pilota de Plom, Cristiano va treure el martell i va reblar el triomf. Llavors va tapar les boques crítiques. Això sí que ho té, tira les faltes de pena però marca molts gols. Malgrat tot, el diumenge va ser molt llarg, futbolísticament parlant, i no va acabar al Japó. Potser allà ja despuntava la claror del dilluns, però aquí, al Camp Nou, encara faltava que Leo Messi demanés la paraula. I quan Messi parla al camp, la veritat emergeix sola i els trons postissos es queden sense veu.