12 anys amb Messi

En aquella freda nit a la muntanya olímpica de Montjuïc, tal dia com ahir fa 12 anys, va ser Frank Rijkaard qui el va abraçar amb afecte. «Tranquil, Leo. Amb paciència, i de mica en mica, arribaràs». Però ni tan sols el tècnic holandès podia intuir que arribaria tan lluny, capaç de guiar el Barcelona al paradís conquistant vuit Lligues, quatre Champions (2006, malgrat la lesió de l’astre argentí, 2009, 2011 i 2015), tres Pitxitxis i dues Botes d’Or. Aquell dia, en un trist derbi resolt per un gol de rebot de Deco davant l’Espanyol de Lotina on brillaven Kameni, Pochettino, llavors jugador, De la Peña i Tamudo, va canviar la història del futbol. Per sempre.

 

Va sortir al tram final del partit, substituint, precisament, Deco, reclinat llavors a la banda dreta exercint d’extrem pur. Ara, amb Luis Enrique, també viu a la mateixa posició, però la seva àrea d’influència és descomunal, capaç d’aparèixer per totes les cantonades del camp. I sent, a més, decisiu en tots els aspectes. «¿Nerviós quan m’ha dit el míster que sortia? No, en absolut», es va preguntar i es va respondre el mateix Messi, adolescent atrevit, però, alhora, pacient. «Quan va debutar es va veure tot el que era», va recordar després Rijkaard, rebutjant aquella frase que va deixar anar el davanter a aquest diari als seus inicis. «El míster em va portar molt bé», va dir Leo. «Jo no hi tinc res a veure, ell es va portar sol perquè tenia una qualitat i un talent impressionant», va replicar Frank.

17 ANYS, 3 MESOS I 22 DIES

El gest còmplice amb Deco, la mirada afectuosa de Carlos Naval, l’encara delegat del Barça, i el xiuxiueig de Rijkaard amb Ten Cate, el seu ajudant, aplaudint tots dos, igual que Ángel Mur, l’etern massatgista de l’equip, queden com els elements decoratius d’una foto fixa d’una imatge que va alterar la història d’aquest esport. Lotina, amb vestit fosc i braços plegats, també apareix. Malgrat la seva joventut (tenia 17 anys, tres mesos i 22 dies), Messi va tenir un impacte immediat, més enllà d’aquells vuit minuts a Montjuïc. «L’entrenador m’ha dit que m’ubiqués sobre el lateral dret de l’atac, que tingués la pilota i que jugués», va revelar el jove, que va guardar aquella samarreta amb el dorsal número 30, el primer que va lluir com a professional, per entregar-l’hi a Celia, la seva mare. Ella no va poder veure el seu debut a Montjuïc, però Jorge, el seu pare, no es va allunyar ni un segon d’ell.

EL FIL ARGUMENTAL

Havien passat quatre anys i un mes de la seva arribada a La Masia. Malgrat els complexos inicis –el retard en el trànsfer internacional unit a una lesió el van tenir sis mesos sense jugar–, no va tenir la temptació d’abandonar. Més aviat, tot al contrari. Va resistir fins que Rijkaard li va obrir la porta a la muntanya olímpica. Per allà es va colar per instal·lar-se al cim. «Mai m’hauria imaginat tot el que m’ha tocat viure», va confessar el mes de febrer passat el mateix Messi a cinc capitans de diversos equips inferiors del Barça. Ni ell, ni ningú hauria somiat una cosa així.

Leo s’ha convertit en el fil argumental, per damunt d’entrenadors o companys, de la història del Barcelona, que ha transformat en poc més d’una dècada, omplint el Museu de trofeus afavorit per una idea de joc que ha potenciat el seu talent. A l’Argentina, el seu país, no l’han entès mai; a Barcelona, sí. Però res resulta tan valuós com la conquista del futbol. Transcendeix fins i tot per sobre de les seves cinc Pilotes d’Or, quatre de consecutives, perquè l’obra, encara inconclusa de Leo (té 29 anys), perdurarà per sempre.

145 SEGONS I GOL

Notícies relacionades

Una tarda assolellada

Piqué guanya vots

A Montjuïc va començar de suplent; aquest dissabte davant el Deportivo, també, però perquè venia d’una lesió muscular que l’ha tingut 24 dies de baixa. Al cap de 145 segons, i en el seu primer xut a porta, l’estrella va firmar un golàs imponent. «Ja heu vist que Messi ha tornat» ,va dir després un feliç Luis Enrique. En realitat, Messi no se n’ha anat mai. Des de Montjuïc fins aquí ha traçat un camí prodigiós capaç, a més, de reinventar-se com a futbolista a cada moment. De l’extrem amb regat atrevit i obstinat que va disfrutar Rijkaard es va passar a l’explosiu golejador que va descobrir  Guardiola com a fals nou fins al seu retorn a la banda dreta per cohabitar en el trident amb Neymar i Luis Suárez, el nou que millor l’ha entès. Potser l’únic.

A Leo, pare de Thiago i Mateo, li va tocar aquest estiu superar un dels moments més delicats –tercera final consecutiva perduda amb l’Argentina i després va ser condemnat a 21 mesos per frau fiscal–, però es va aixecar conversant amb la pilota.