Piqué guanya vots

No havia tocat encara cap pilota i el Camp Nou ja va corejar el seu nom, en una declaració d'amor, fent-li saber que estan als seus peus, encantats que sigui com és i que , si fora no el volen, ells s'ho perden. Aquí, Gerard Piqué és el ‘puto amo’, amb permís de Messi, és clar. Si s'haguessin muntat unes urnes a l'estadi i els socis tinguessin carta blanca per votar qui els vingui degust, Piqué tindria molts vots, potser més que ningú. Des que va tornar a casa seva, rescatat del United per Txiki (5 milions d'euros va costar) entre l'escepticisme de molts, no ha deixat de guanyar vots llevat del parèntesi en què va caure en el desànim i la desmotivació com tot aquell Barça de Martino.

Però Piqué es va aixecar i va recuperar les ganes de jugar i de tornar a estar entre els millors. I ho ha aconseguit sense deixar de ser el que sempre ha sigut, sense deixar de dir el que pensa, sense deixar de divertir-se i, sí, també sense deixar de provocar quan li dóna la gana, amb aquell aire gamberro que cultiva i que tan crispa els nervis del madridisme i l'espanyolisme més caspós. Ahir, Piqué va tenir el gol a xut més d'una vegada i, de fet, una rematada seva va propiciar el segon de Rafinha. Però per sobre d'aquell esperit de davanter que mai ha perdut, es va mantenir imponent en l'eix de la defensa, conscienciat per ser el referent i llest per estar sempre en el lloc precís, per dalt o per baix, saltant o escombrant.

No ho va tenir gaire difícil en un partit que el Barça va jugar a plaer i que va servir per confirmar una cosa sabuda. Que en tres minuts Messi pot fer més que molts en tota la seva carrera. De la mateixa manera que és ovacionat més que la majoria sense ni tan sols haver de jugar. N'hi va haver prou que sortís de la banqueta a escalfar perquè el Camp Nou ja comencés a rugir i a fregar-se les mans. «Messi, Messi», cantava la grada, celebrant el retorn del millor, d'algú a qui sempre es troba a faltar i les absències del qual es fan llargues, llargues.

Notícies relacionades

Una tarda assolellada

L'un x un blaugrana

Va sortir Messi i a la tercera pilota i al tercer minut ja va enviar la pilota a la xarxa, en un gol que molts altres davanters no marcaran en tota la seva vida per més senzill que sembli quan ho fa ell. Que l'hi preguntin a Alcácer que no hi ha manera que en faci cap, a mig camí entre la desgràcia i l'error no forçat, com si l'etiqueta de quart davanter li pesés tant com el trident que té davant. En va fallar fins a tres de cantats, l'últim en el minut final. Es va portar les mans al cap, mentre el públic l'aplaudia en un gran gest, preguntant-se segurament què dimonis està passant. Luis Enrique li va fer lloc canviant-lo per Suárez, superant el tabú que al trident no se'l canvia mai, però aquella empenta va acabar amb el davanter sortint del camp capcot, caminant just darrere de Messi, saludant la gent, feliç de tornar a estar on voldria estar sempre.

Qui es va perdre el retorn de qui un dia va tenir com a protegit va ser Ronaldinho. Se l'esperava a la llotja, ara que acaba de ser nomenat ambaixador del club, però no va aparèixer, potser víctima de l'horari tan matiner del partit. Hauria somrigut veient aquell Leo ros, tan diferent del jove que somiava d'assemblar-se a ell i que ha acabat sent el millor.