Com una altra Lliga

Com una Lliga. Aquest és el regust d’aquesta Copa, conquistada amb sang, suor i llàgrimes, en una nit que mereix ser recordada amb tots els honors, a la mateixa col·lecció d’altres grans cites (2-0). No és una Champions, és clar, però el Barça la va lluitar com si ho dos, com si estigués a Berlín, o a París, o a Roma, o a Londres, i no al Calderón. Amb 11 i amb 10, amb Suárez plorant a la banqueta, trencat, desconsolat, però amb l’equip sencer i una grada inoblidable lluitant per ell des del principi fins al final amb una valentia i una fe indestructibles davant les quals el Sevilla va sucumbir. L’arrebato va ser blaugrana i va sonar a glòria. Una simfonia heroica que va acabar entre olés, per dibuixar un doblet preciós. Una Lliga i una Copa. Dos grans títols.

    No és un triplet, però quin final. La rua ja va passar però mereixia repetir-se perquè aquesta Copa del Rei val doble. El Barça es va mantenir dret quan el més fàcil era resignar-se i deixar-se morir. Ho va tenir tot en contra davant un Sevilla que va competir amb la mateixa passió. Però va resistir i, en l’últim instant, quan es van igualar les forces després de gairebé una hora jugant amb 10 per l’expulsió de Banega, va arribar el remat. A la pròrroga, com a la Supercopa d’Europa, on va començar l’any que deixa quatre títols. Un guió immillorable. Una assistència de Messi, el geni de la llàntia, que Alba va rematar enmig de l’èxtasi. I, per si hi havia dubtes, al final, una altra passada de Leo, la guinda de Neymar... i la bogeria.

CONTRA TOT / L’alegria, amb els jugadors i els gairebé 20.000 culers embogits, en una celebració de Champions, va alçar el valor d’aquesta Copa per sobre de les últimes conquistades sense aquest patiment. El cor es va imposar al futbol, i  el Barça es va comportar com un gegant, sense gens de conformisme, baixant al fang per lluitar per cada pilota com si li anés la vida. I va sobreviure. I va guanyar.

    El triomf va passar per sobre de tot els altres. Va ser una Copa que es va viure en pau i que va deixar una última imatge emotiva, amb l’afició del Sevilla mostrant les bufandes i banderes, cantant «campions, campions» i saltant, rendint honors als seus herois, també en la derrota, en un merescut reconeixement. Els culers van corejar els noms dels seus, el de Luis Enrique, el de Messi, el d’Iniesta, el de Piqué, el de Mascherano, i el crit d’«uruguayo», el caigut. Del primer a l’últim, tots es van deixar la pell i l’ànima per una Copa inesborrable.

    Hi va haver tradicions que es van repetir com el soroll amb l’himne. Aquest cop , sense l’acompanyament basc, va quedar mitigat pel gran desplegament de decibels. Cada final sona més alt. Una banda de heavy demanaria que abaixessin el volum, però ni així es van silenciar els xiulets naturals (molts xiulets havien sigut requisats als controls) de milers de culers, alçant les estelades.

UN RIVAL TEMIBLE / El Sevilla va ser un enemic terrible des del principi fins al final, 11 contra 11, 11 contra 10, i 10 contra 10, en una prova més del caràcter competitiu que l’ha portat a ser un gran i escriure una dècada prodigiosa. Al campió el partit se li va fer llarguíssim, però va resistir com un valent, guiat per un Iniesta celestial, en una d’aquelles actuacions que mereixen que ens posem als seus peus pels segles dels segles, ensenyant i amagant la pilota com un mag enmig d’una infinitat d’enemics, que el perseguien, que li anaven sortint al pas, que l’agafaven i ell es mantenia sempre dret. Només n’hi va haver un que va intentar parar-lo, i que lluny de xiular el que havia de xiular va fer l’orni una i mil vegades davant tantes faltes. 

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

    Carlos del Cerro Grande, un àrbitre molt petit per a una cita d’aquesta altura, incapaç d’impartir justícia, en una actuació que va deixar un tuf sospitós per escandalós i que va posar en peu de guerra la grada i que si no va acabar amb l’equip va ser per aquell punt de rebel·lia, que el va obligar a lluitar també contra aquell xiulet.

    El Barça no va estar sol. Mai. Lluny d’abaixar la veu i resignar-se, l’afició no va oferir ni un signe de rendició. Ni parlar-ne. Al revés. Més fort que mai, ferma des del primer a l’últim minut, amb 11, amb 10, sense Suárez, tots defensant, tots atacant, sense abaixar els braços, empenyent, en una actuació imponent, lluny de les pors d’altres temps. També en això el Barça s’ha fet gran. I a Madrid es va sentir: «A la Cibeles, ens en anem a la Cibeles».