Cunyat ric, cunyat pobre

Viure a Liverpool l’any 1964 i detestar els Beatles. Veí de Manila i no suportar la pluja. Criticar a Twitter Pablo Iglesias. Només provant de recrear aquestes situacions podrem, potser, conèixer com es veu Barçalàndia des dels ulls d’un periquito. Sempre a la defensiva. Sempre sospitós. Sempre donant explicacions. El Barça per a un periquito s’assembla molt a aquell cunyat insuportable a qui objectivament no pots odiar però, hosti, com l’odies. Sí, aquell tipus que es va casar amb la germana guapa de la teva dona. A qui mai li agrada parlar de diners però sempre saps en què se’ls ha gastat. El que té 60 anys però n’aparenta 30 perquè és addicte a l’homeopatia i treballa en res concret i li paguen, segons la teva opinió, massa. Dels que viatgen pels Estats Units a l’octubre. En definitiva, el cunyat condescendent que, en un exercici de piadosa vanitat cristiana, et tracta com si fóssiu iguals. Sent del Barça pots viure sense tenir en compte que hi ha un altre equip a la ciutat o que els teus fills tenen més oncles que els teus germans.

    Derbi en hora lorquiana. Un partit que tinc la convicció que guanyarem. «Granada és una trampa» em va avisar l’altre dia Sergi Pàmies. Va ser dir-m’ho i entreveure apatxes amagats en un congost. Comença el partit i la tònica habitual. El Barça fa dels partits una novel·la de John Irving. Cent primeres pàgines meravelloses, 200 amb lapsus i la resta llarga, diletant, innecessària fins al final en què no marquem o temem que ens marquin. Estan bé Alves –sense perruca ni globus–, Iniesta –sense piscina amb escut al fons–, Mascherano –previ abordatge al pressing catch–, Neymar –com Peter Pan, buscant la seva ombra– i Messi amb barba… Aquest marca un golàs i els xavals del cunyat comencen a posar-se, diguem-ne, intensos.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

    Passen els minuts, apareixen els fantasmes del passat i un tem no arribar viu a Granada. Escalfa Mathieu, que sempre fa la sensació que no t’han lligat bé al Dragon Khan. Pau López, el porter de l’Espanyol, arriba a la cita del seu ja característic moonwalker: punta taló, et trepitjo, em sorprenc i caic. Fa mesos va ballar amb Messi. Avui amb Suárez. Queda Neymar però ja la temporada que ve. Tot sembla preparat per a un contraatac periquito. Un pinball dels nostres: Piqué, el pal, un helicòpter que passava per allà i el clatell de la meva cosina Montse. Però, per fortuna, el guionista fa una migdiada i l’Atlètic de Madrid empata per acabar perdent. El Reial Madrid guanya però patirà i el Granada se salva del descens. I així un presumeix que els del ferrocarril distribuiran aigua de foc tota la setmana als apatxes i aquests no es jugaran Mort o Reserva. Arriba el gol de Suárez i un ja respira i torna a recuperar l’afecte pel cunyat i els seus xavals, ja voluntariosos més que intensos. Ens havien anul·lat un gol legal però Suárez ho compensa en el seu segon gol amb una falta a Javi López molt de «fica’t al taxi que ve la meva dona». Més gols. Jacko López exerceix d’amic i fa sentir futbolista un company que surt d’una lesió. Cinc a zero. 

    Els amics del cunyat que mola comencen a cantussejar «Que se t’acabi l’atur» i «El teu fill gran no serveix per estudiar» i en declaracions a Movistar+ Víctor Sánchez quan li pregunten per aquells càntics diu que «cadascú és del seu pare i de la seva mare», cosa que aboca més confusió familiar a aquest article. Ja de tornada, el cunyat que mola, escoltant Coldplay en el seu Toyota híbrid, quan la seva dona li diu que el seu germà estava estrany, empatitza: «L’hem d’entendre: ho estan passant malament».