Amb Vich començava tot

Era el Johan Cruyff de la megafonia. Era el Johan Cruyff de la veu. Era el Johan Cruyff del senyoriu. Manel Vich no era res i ho era tot al Barça. Ignoro si els expresidents tornaran a ajuntar-se algun dia, però, de sobte, els ha sorgit una nova ocasió per veure's, per sentir i compartir junts el dolor que senten milers de barcelonistes en el que hauria de ser el comiat d'un altre gran home, d'un immens barcelonista i, sobretot, d'una persona que sentia el Barça com ben pocs el senten. Sense presumir que ho era, sabent tot el que sabia i que no va explicar mai a ningú. Manel Vich va ser sempre, durant tota la vida, culer, per a ell el millor i més gran entreteniment, una persona amb cor barcelonista i sang blaugrana. Vich era aquella veu que tots identificàvem a l'estadi i que mai, mai, li va fallar al Barça i a cap dels seus presidents per més que algun d'ells se'l va voler treure del damunt, ¡vés a saber per què!

Trobar-se Vich al carrer de Craywinckel, passejant un magnífic bòxer, que s'ha quedat més sol que un mussol, pel passeig de Sant Gervasi, compartir amb ell, com vaig tenir el plaer de compartir milers i milers de vegades, esmorzars a la petita i bufona cafeteria de Cortacans, el supermercat de Joan Manuel Serrat. Saber el que ell sabia, explicar-me el que ell m'explicava i silenciar-ho tot perquè Vich era amic d'explicar, però només a quatre, ja que sabia, no només què valia el que sabia, sinó a qui l'hi explicava. Fa pocs dies em va explicar que li havien detectat una malaltia dolenta, però salvable, o això creia ell. I aquell mateix dia vaig tenir la sensació que hauria d'ajudar-lo a passar el tràngol.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

Per això vaig mirar de buscar-lo cada dia i em va costar. No el veia tant com volia, però me'l vaig seguir trobant quan tornava, a mig matí, de la sessió de químio. "Doncs mira, no em va tan malament com em pensava". Havia perdut molt de pes, molt, per això li van detectar la maleïda malaltia. Però no havia perdut ni un gram de simpatia, senyoriu i generositat. Ni un. T'assegurava, sense dubtar, perquè Vich no era dels que dubtaven, que guanyaríem la Lliga. I volia saber què li passava a Leo Messi quan, segur, ell ho sabia, però no m'ho explicava. Perquè explicava poques coses dels altres. Parlava del seu Barça, de la seva diversió, de les anècdotes dels dies en què ajudava a entregar la medalla d'or als socis.

Vich era un encant i, com que ja ho he escrit més d'una vegada, abans, molt abans, puc explicar-ho ara que ja no hi és. I puc dir-ho perquè tots nosaltres, tots els que treballem a Esports d'El Periódico, sabem de què parlem quan diem que Manel Vich era una de les persones tendres, amables i meravelloses que ens hem trobat al llarg de la vida. I si algú es mereix un reconeixement a l'alçada del més gran, del mateix Johan Cruyff, és Manel Vich. Sí, sé que sonarà exagerat. No m'importa. Vich era enorme. I gentil. I entregat. Més que això, Vich era un regal que es va trobar el Barça. Era la veu amb què començava els partits. I ser la veu dels partits significa ser la veu del Barça. Com diria Gerard Piqué, amb Vich començava tot.