La pell de l'ós

No és la primera vegada que, com a barcelonista, he de viure una setmana tràgica a Madrid. El que temia –la meva quarta part gallega segueix marcant-me com el millor dels centrals– va succeir i l’eufòria dels del Manzanares per l’eliminació del Barça, i l’embriaguesa desmesurada dels de la Castellana per una remuntada convertida en històrica després d’haver eliminat el Rayo Vallecano alemany, m’han portat a un exili interior per pura supervivència.

    Escric aquest article des del meu estudi situat al carrer de Juan Bravo. RAC1 connectada via internet, Alves fora de l’alineació, la seva nòvia a la grada i el València com a nou escull a superar pel Barça després d’una pájara mental de campionat. De moment, la sisena haurà d’esperar a l’espera que el roncerisme es pinti a l’oli la una onzena tan ordida.

    Hi ha oients originals i un acèrrim al programa els diu a Joan Maria Pou i al seu equip que creu que els jugadors han decidit homenatjar Cruyff guanyant la Lliga en l’últim minut de l’últim partit. Els homenatges, al més aviat possible, molt millor.

    Sóc un fan de la ràdio. Una passió heretada. A la Garriga, la família escoltava el Puyal de manera sepulcral; al Xino, la meva àvia seguia ferventment les recomanacions de la senyora Francis. Però els partits amb un rival estrany com el València prefereixo veure’ls al camp. Fa anys que els duels amb el Barça han perdut aquest ardor guerrer fomentat pel blaverisme, però com qualsevol deprimit, el València és capaç de tot en els moments més insospitats.

    No sé si és una sensació meva, però al Barça sembla que se li hagin encongit les porteries dels rivals, mentre que la seva s’ha engegantit i els puntes contraris hi entren i en surten com un europeu després de l’acord de Schengen. El gol del València sona tant a dejà vu com el partit.

    L’equip xuta però no tira. L’equip vol però no pot. Fins i tot les faltes llançades per Messi han perdut la curvatura. El que li està succeint a aquest equip s’hauria de discutir a Cuarto Milenio. Pou diu que el Barça es mereix l’empat i té raó, però el segon gol del València cau com una galleda d’aigua freda. És molt dur passar del tot al no-res, i posats a triar, prefereixo aquella frase de Groucho Marx que diu «partint del no-res, hem arribat a les cotes de misèria més altes». La caiguda és menys dura.

    Si el Barça remunta aquest partit, guanyarà la Lliga, em dic a l’inici de la segona part. El barcelonisme deu massa a aquest equip per llençar la tovallola.

    És una llàstima que el gol de Messi no hagi impedit que les porteries del València hagin seguit minvant. El xoc s’acaba i les coses prenen un caire semblant al d’aquella Lliga del Barça dirigida per Udo Lattek: faltaven sis jornades, acumulava sis punts d’avantatge sobre la Reial Societat i va perdre el campionat.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

    En calent és improbable trobar les raons, més existencials que físiques, per les quals l’equip ha entrat en aquesta travessia del desert. Potser és l’acumulació mental de partits, o el jet lag d’alguns futbolistes transoceànics, o simplement la impossibilitat d’evitar l’impossible. Luis Enrique i els seus jugadors sabran millor la raó d’una debacle que és a l’ADN de l’entitat, tot i que molts ja la donaven per eradicada.

    És probable que hi hagués un excés de confiança pel sac de punts que el separaven de l’Atlètic de Madrid i del Reial Madrid. Ara, el que transmet l’equip és desconfiança en les seves pròpies possibilitats i, igual que no es pot vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo, el Barça encara depèn de si mateix per guanyar la Lliga.