Un Cruyff per al Reial Madrid, per favor

Si Miguel Muñoz tenia una flor al cul, Johan Cruyff hi cultivava els jardins de Versalles. Jugador meravellós i entrenador brillant, però amb moltíssima sort: va guanyar tres de les seves quatre Lligues en l’últim minut, dues al Reial Madrid i una al Deportivo. La seva gran contribució com a tècnic no van ser els títols sinó canviar la mentalitat al Barça, deixar un manual d’estil que, tret de petites desviacions britàniques (Venables i Robson), s’ha seguit fil per randa. Si el club perd el nord amb Martino, es torna de seguida al manual de navegació segura. Hi ha lògica en la successió de noms perquè l’estil, amb les seves variacions, és el mateix: Van Gaal, Rijkaard, Guardiola, Vilanova, Luis Enrique.

El Barça pre-Cruyff parlava dels àrbitres, de tota mena d’ofenses, reals o imaginàries: que si Franco, que si Di Stéfano, i s’oblidava del pelotazo franquista de Les Corts i del geni sublim de Kubala. Aquest victimisme estructural era terra adobada per a les derrotes; és com si calgués perdre per mantenir el greuge, la conspiració permanent. Cruyff va acabar amb tot això; bé, no del tot, que encara en queda algun rastre, i també despistats amb el xip anterior.

El Reial Madrid d’avui és el Barça d’abans: sense estil, ploraner, imprevisible, sense una línia de treball reconeixible. Florentino és el nou Núñez, o pitjor. Dels 37 títols disputats amb ell de president, l’equip n’ha guanyat set, i tres d’ells al principi amb el seu blasmat Vicente del Bosque, la primera víctima de les seves vel·leïtats. En les seves dues etapes al capdavant del club, el cap d’ACS ha tingut els entrenadors següents, a més del seleccionador: Queiroz, Camacho, García Remón, Luxemburg, López Caro, Capello, Schuster, Ramos, Pellegrini, Mourinho, Ancelotti, Benítez i Zidane. Camacho va ser el més llest: se’n va anar gairebé abans de començar; no va acceptar ingerències. El Reial Madrid parla avui dels àrbitres, de conspiracions de la UEFA i la FIFA, que prou feina tenen a evitar que els destapin les martingales.

El problema és Florentino

El Reial Madrid és un equip ple de jugadors extraordinaris que no saben a què juguen. Cruyff millorava els seus homes, els treia el millor de si mateixos. Aquesta virtut no només consisteix a col·locar-los a la posició on més rendeixen, sinó a estimular-los, prenyar-los de  confiança. Expliquen que Capello renyava sovint Redondo en els entrenaments; li exigia més rapidesa en les transicions de la pilota. Després li passava el braç per l’espatlla i li deia: t’exigeixo tant perquè ets el millor migcentre del món. Això és psicologia.

Notícies relacionades

El Barça abandona la Superlliga de Florentino a dos dies que Laporta dimiteixi com a president

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Reial Madrid necessita desprendre’s amb urgència d’un tumor que es diu Florentino Pérez. No m’estranya que l’estadi Vicente Calderón canti «Florentino, queda’t». És la millor garantia per a l’Atlètic, com també ho és per al Barça. L’absència d’un pla el paga el planter i jugadors de la qualitat de Bale. Fitxar per 100 milions (que a més no són seus) està a l’abast d’un nen de 10 anys. No és clara la separació entre els negocis d’ACS i els interessos del Reial Madrid; parlo de fitxatges i gires que després, per casualitat, no penseu malament, reporten contractes a l’empresa del president.

El Reial Madrid necessita un Cruyff, un visionari que posi el tinglado de cap per avall, que recuperi el llibre d’estil, que va existir fins a Mendoza, i que torni a guanyar-se el respecte de la gent. Odio perdre, però encara odio més l’insofrible tic de prepotència d’un empresari que és un símbol del baix capitalisme que regeix a Espanya. No és un problema d’entrenadors, de vendre aquest jugador o aquell, només cal sentit comú, és a dir, un altre president, i que no sigui ni àrab ni xinès; un de la casa: ¿Raúl?