I en el 17.14, el Camp Nou va cridar "¡Messi!"

El que no ha aconseguit ningú ni sota amenaça, ni el Govern central, ni la UEFA, ni els tribunals, ho va aconseguir Leo Messi. Per primera vegada en molt de temps, el minut 17.14 va passar de llarg al Camp Nou sense crits d’independència. No és que, de sobte, s’hagués frenat el procés i les reivindicacions, al cap de poca estona que el Camp Nou tornés a xiular amb ganes l’himne de la Champions alçant les estelades, en una protesta que ja s’ha instal·lat entre els culers. Tenen la UEFA entre cella i cella, condemnada per sempre per més que vagi prenent notes, gravant vídeos i preparant factures que, passi el que passi, el Barça no hauria de pagar mai. Però just en el 17 l’estadi sencer es va posar dempeus i el crit de sempre va deixar pas a un altre, el del nom de qui sense fer ni un sol discurs governa el món en què es mou com li sembla, un líder sense paraules, un dolç dictador que ja fa anys que imposa la seva autoritat, i a qui es trobava molt a faltar.

«Messi, Messi, Messi», va corejar el Camp Nou amb el gol del 10, indiferent al rellotge, satisfet pel retorn del seu líder, aquell xaval que fa anys demanava que recordessin el seu nom. Ningú l’oblidarà en la vida. Va tornar Leo i, encara que la vida sense ell hagi sigut menys difícil i fins i tot aconseguís torejar-se el Madrid, el Barça es va sentir en la glòria. I Messi, també. Content de tornar a estar al costat dels seus dos col·legues, Neymar i Suárez, i riure una estona plegats com si fossin al pati del col·legi.

L’altre minut 17

Notícies relacionades

El Roma també surt amb la cua entre cames

Suárez, el nou que és "un imant"

En l’altre minut 17 sí que es va recuperar la tradició, però amb menys ímpetu del que és habitual. Just abans, havia tornat a aparèixer el 10, primer per regalar-li a Piqué el gol que feia dies que estava buscant i que al Bernabéu li va cisar Munir, quan ja estava a punt d’aixecar la mà davant el Madrid. Després, va marcar un altre golet com si no se n’hagués anat mai i hagués estat jugant aquests dos mesos.

I mentre el Barça és un sisme natural que ha fet tremolar Florentino i no com els de Castor, a Madrid estan embrancats en una guerra civil, amb el president disparant a tot, fins i tot a unes quantes mans amigues que han deixat de fer-li compliments. Altres segueixen entregades a l’ésser superior que ha ajudat que el Barça estigui al cel, justificant el que és injustificable, com responsabilitzar els Ultra Sur del crit de «dimissió» que es va sentir en més de mig Bernabéu després d’haver-los donat carta blanca («són bons nois», escrivia ahir Alfredo Relaño que li deien des del club, en la línia del «nois molt macos» de Rosell) i haver tolerat una de les pancartes més indecents de la història: «Mou, el teu dit ens assenyala el camí». Aquest camí va acabar portant a la perdició el Madrid, esclafat pel Barça, i dissabte milers de socis li van assenyalar a crits i entre cartolines blanques la porta de sortida. Acostumat a sortir-se gairebé sempre amb la seva, i a treure rèdit fins i tot d’un terratrèmol, ha tingut la desgràcia d’enfrontar-se a un fenomen incontrolable que li ha amargat la vida: el Barça.