Tito, l'estoic

Els empordanesos són els que menys conceben que ser empordanès atorgui cap mena d'estatus o de filosòfic títol nobiliari. Si els parles d'estoïcisme, es queden petrificats per l'excés, encara que --contemplats des de l'exterior-- més d'un podria assegurar que empordanès i estoic són sinònims. No ho reconeixeran mai. Però el cert és que l'empordanès ha llegit la Bíblia, aquell llibre enigmàtic que és l'Eclesiastès: no hi ha res de nou sota el sol i sempre hi ha un moment per a cada cosa, un temps per néixer i un temps per morir.

Així passen els dies, amb arguments a favor de la felicitat i amb la distància justa en relació amb les tragèdies que ens concerneixen. Escric aquest preàmbul després d'haver vist una altra vegada l'entrevista d'Ariadna Oltra a Tito Vilanova el desembre del  2012, a la Marató contra el càncer de TV-3. «Vaig entrar al quiròfan», va explicar allà Tito, «com si anés a fer un cafè en una terrassa». No ho va afirmar amb altivesa. Era el comentari d'algú que també comentava així l'inici de la seva malaltia: «si no hi ha solució, mala sort». Però durant un temps ens vam pensar que sí, que hi havia solució, i Tito es col·locava davant la visió de la vida amarga amb l'enteresa del supervivent.

Viatgem ara a aquells dies terribles del juliol del 2013. El 16 apareixia en roda de premsa i analitzava la futura temporada i el fitxatge de Neymar i la baixa de Thiago. El 19, absent, es presentaven Andoni Zubizarreta i Sandro Rosell per informar que Tito ja no podia més. Abans, hi va haver discrets viatges a Nova York, discretes desaparicions, discretes aparicions i aquell rosari de nickis amb el coll girat, bufandes i mocadors de seda que intentaven dissimular, discretament, la cicatriu que anunciava el pitjor.

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

Vam voler creure'l i ens vam emocionar, com a pares, davant la confessió més íntima: «Els meus fills encara em necessiten». El necessitaven els seus fills i tots nosaltres. Ara ho sabem, en veritat. Necessitem el Tito seriós, fins i tot en la seva etapa juvenil a la Masia, aquell paio dur que s'aixecava de cop, mirava el Camp Nou i es prenia un cacaolat amb un Guardiola molt nen de veí de taula. Aquella imatge és premonitòria. La maduresa de Vilanova és una contrapartida de la vivacitat del Pep. Necessitem el Tito que va entrar al vestidor amb el Viva la vida que ens anava a donar la Champions. Al Tito que es va enfrontar al dit que assenyalava el camí del mal amb integritat i rebel·lia, perquè una cosa és ser estoic i una altra, de molt diferent, deixar que el mesquí Mourinho et fiqui el dit a l'ull. Necessitem --i avui ho sabem més que mai-- el Tito que va reviure, amb la mirada perduda, aquell desacord lacerant amb el Pep que aquesta tardor, segons m'expliquen, es va tancar amb l'abraçada que només es podien donar els qui, junts, van forjar la llegenda. És un dels episodis més estranys de la història del Barça i ara no és el moment d'entrar en qui va ser culpable de què. Hauríem d'escriure un dia una obra de teatre, potser un Pinter, per poder entendre el que va passar entre el Pep i el Tito. En la mateixa roda de premsa del juliol del 2013, l'última, Tito va dir: «És el meu amic i jo el necessitava». Res més. Aquell dia vaig pensar en una òpera de Mozart, La clemenza di Tito, perquè l'encara entrenador no s'alegrava de la distància entre ells dos sinó que exaltava els principis de l'amistat.

Encara que sigui un tòpic, poques vegades convindrà més una cita que aquesta de T. S. Eliot: «El més cruel dels mesos és l'abril (...) mescla records i anhels». El vers ens parla del que va ser, del que hauria pogut ser i del que no serà mai. Tito va viure un somni. No va poder triomfar com a jugador al Camp Nou però estava a punt de fer-ho com a míster. De fet, així va ser. Va aconseguir la millor Lliga de la història, amb aquella primera volta electritzant. Com deia Josep Pla a l'escriure sobre Bellcaire, el poble natal de Tito, «quan passeu a prop seu, sembla com si us el servissin en safata». El destí li va servir en safata la joia més desitjable. Però era un destí forjat en l'honestedat, en la premeditació (¡com no pensar en aquelles màgiques jugades del laboratori Vilanova!), en l'austeritat i l'estoïcisme. I després tot es va evaporar. Ens queda la seva saviesa, la seva senzillesa, aquella adolorida sobrietat clàssica amb què va assumir la mort. I una última lliçó d'estrateg. «En el moment --escriu Pla-- en què tot el que us envolta us parla de fugacitat, apareix el saborós gust, concret, de la vida».