L'última Copa

Fa 24 anys, Johan Cruyff es va jugar el coll en una final com la d'avui, a València i en un mà a mà amb el Madrid. Va arribar mort i va sortir tan viu que aquella Copa del Rei va canviar la història i va donar pas a un equip i un estil que avui no existiria sense aquell cop al límit. A un altre Barça. Més de 20 anys després, el més cruyffista dels cruyffistes, l'hereu que millor ha honrat l'original, Pep Guardiola, va perdre en el mateix escenari l'única final de les moltes que va jugar (2011). No va tenir més efecte que la decepció immediata, ja que aquell equip es va aixecar amb tanta grandesa que va actuar com el puto amo que era al Bernabéu i va acabar alçant una altra copa molt més gran, la quarta orelluda, i a Wembley, amb la mans d'Abidal com a símbol etern d'un Barça que s'anuncia irrepetible.

El d'ara s'enfronta al mateix repte sense les urgències d'aquell dels 90 que encara arrossegava les pors i els complexos d'anys i anys de derrotes, però també sense la mística i l'aura que acompanyava el que fins fa molt poc semblava un equip invencible. Va arribar a ser-ho, però aquell dia va caure. En la pròrroga, immerescudament després d'haver tingut una infinitat d'ocasions, i amb Cristiano aixecant-se per sobre de tots per donar-li al Madrid un titolet enmig de la dolorosa dictadura blaugrana.

Costa ubicar aquesta final, amb 20.000 culers a les grades, alguns d'ells ocupant el lloc del degoteig de desercions que s'ha viscut els últims dies, i encara més mesurar les conseqüències del desenllaç. El Barça d'avui no s'aguanta per un fil com el del preàmbul del dream team que s'hauria pogut perdre. Tampoc està lliure de sospita i per sobre del marcador com el de Guardiola. Ja no. Aquella consideració s'ha anat diluint a poc a poc i, sense la Champions i amb la Lliga gairebé impossible, la Copa apareix com un títol obligat. Així que va per un terreny indefinit, en la línia que ha seguit al camp, i que costa endevinar on el portarà.

EL COMPTE ENRERE DE TATA / Martino no es juga el coll com Cruyff, però passi el que passi, ha iniciat el seu compte enrere, i ni un títol canviarà el seu futur. En un moment tan delicat, lluny d'amagar-se, Tata ha fet un pas endavant i ahir es va mostrar més autocrític que la resta del club. Ell, que ha vist desaparèixer el president que el va portar, intenta mantenir-se ferm tot i saber que trontolla. Abans se'n volia anar per voluntat pròpia; ara ja no és només cosa seva.

El Madrid, en canvi, sembla un balneari, lluny de l'agitació i la tensió que es vivia amb Mourinho. Se'l veu encantat, entre aquella superioritat tan seva i que no sempre li ha anat bé, i un cert distanciament de la transcendència de la cita, jugant conscientment amb el coixí que li dóna la Champions i la Lliga. Uns castells que estan en l'aire i que, altres vegades, li han costat car. Sense Cristiano no és el mateix, per més que Ancelotti reforci ara el paper col·lectiu.

ALEXIS PER CESC / El Barça té un problema al darrere. La defensa arriba amb pinces, en una caiguda tipus dòmino que ha deixat només dret Mascherano, el central que no és central. Tota la plantilla va viatjar ahir a València, però només Bartra sembla amb opcions de jugar, tot i que amb risc d'una recaiguda. Piqué ho ha intentat sense èxit, i Puyol continua amb el seu calvari, sense poder ajudar l'equip. La resta de l'alineació, planteja el dubte de sempre, el nus tàctic dels quatre volants o el 4-3-3 més tradicional. Després del doble fiasco contra l'Atlètic, l'opció dels centrecampistes ha deixat de ser una garantia d'èxit i avui Alexis pot obrir-se pas davant Cesc.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

I al davant, Messi, i sobre ell la sensació que el destí del Barça és als seus peus. Com gairebé sempre, però avui més que mai. Esperant que Messi sigui Messi, un fet que amb el Madrid se sol complir. A la Lliga, ni ell ni l'equip han fallat. Dues victòries, i la tercera, que va la vençuda, val un Copa. L'última copa, probablement, tret d'un miracle en què gairebé no creu ningú a la Lliga.

Iniesta va confessar ahir que han plorat en silenci. Alguns, no tots, és clar. No seria gaire difícil endevinar-ne els noms. I va advertir que guanyar o perdre no hauria d'afectar els canvis de cara al futur. Però amb una copa es digeriran millor.