L'himne més curt

En el món, on es concentren 193 estats reconeguts, hi ha himnes nacionals llargs, mitjans, curts i, des d'ahir, molt curts, curtets, curtets. Diria que fins i tot imperceptibles. I és que la versió de l'himne nacional espanyol que va sonar per la megafonia de l'estadi Vicente Calderón va ser la més reduïda de la història. No ja d'Espanya, per descomptat, sinó de l'univers. A penes cinc segons i vinga, a jugar.

Ni els milers i milers de watts de la megafonia van poder aplacar la impressionant xiulada que les dues aficions van dedicar al príncep Felip a l'entrar a la llotja, moment en què va començar a sonar l'himne amb els equips que ja feia uns quants minuts que s'esperaven a la gespa. Es va interpretar l'himne, sí, però l'estrèpit va ser tan gran que més d'un es va preguntar si realment havia sonat. El que sí que es va sentir, i amb tota la seva força, van ser els crits d'«¡i-inde-independència!»que van corejar a l'uníson catalans i bascos, a la vegada que un gran mural blanc-i-vermell decorava l'àrea bilbaïna, i dues senyeres i un gegantí llençol amb l'escut del Barça, la zona culer.

Braços al cel

Amb el príncep forçant un treballat somriure, almenys a l'entrar a la llotja, i segurament maleint les caceres africanes del seu pare, el respectable també va enviar records a una dona que ahir no va aparèixer per la zona noble però a qui les orelles, allà on estigués, li van xiular de valent.«Esperanza, filla de...».Si d'ella hagués depès, se suspèn el partit, vaja. És el que té ficar-se en un esbarzerar: acabes esgarrinxat.

La pilota va començar a rodar i els ànims es van calmar. Per pocs segons. El matiner gol de Pedro va donar tot l'oxigen als culers i va ofegar els bilbaïns, torturats ja per lasíndrome de Bucarest,un mal que els perseguirà durant dècades.

El segon gol del Barça, el de Messi, va destrossar el protocol de la llotja. Xavier Trias, alcalde de Barcelona, va aixecar els braços quan va veure culminar una jugada de tiralínies tan gran, exponent del millor futbol del Barça de Guardiola. No va ser una celebració a l'estil Sandro Pertini, com al Mundial del 82 entre Itàlia i Alemanya, però va permetre trencar les encotillades formes de la llotja, on també hi era Shakira, que al final va ballar al costat de Jordi Moix. Però el més al·lucinant va arribar a la segona part.

Conya final

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La melodia és tan vella com l'anar a peu, però en el context actual se l'esperava i va aparèixer amb tota la força d'unhitde grans èxits. «Un elefante se balanceaba sobre la tela de una araña...». I així una vegada i una altra, en memòria del paquiderm abatut pel rei Joan Carles a Botswana. La mofa va durar una bona estona fins que els bilbaïns van dir prou amb un«Athletic, Athletic...» que sorgia de l'ànima d'una afició agraïda als seus per una temporada meravellosa però amb trist i amarg final.

L'homenatge final va ser per als culers i, especialment, per a Guardiola, aclamat després de quatre anys de glòria. L'agermanament basc-català va quedar rematat amb l'afició blanc-i-vermella ovacionant Xavi al ser substituït i els blaugranes cridant: «Athletic, Athletic». Preciós.