Sevilla, Duckadam... silenci

Abans que el mecanisme de la memòria d'Àngel Mur, l'etern fisioterapeuta del Barça, es posi en funcionament per rememorar allò que, com diria la Cantata de Santa María de Iquique, la història no vol recordar, convé situar l'afició blaugrana en la trista nit del 7 de maig del 1986: Sevilla, estadi Sánchez Pizjuán, les mans de Duckadam i aquells penals, ni més ni menys que quatre, que es negaven a perforar la porteria del meta romanès de l'Steaua de Bucarest.

Gairebé 50.000 ànimes blaugrana van anar a Sevilla convençudes que, després de la gesta contra el Göteborg (Pichi Alonso per tres), la Copa d'Europa contra un desconegut equip de darrere el teló d'acer, ja estava de camí a la plaça de Sant Jaume. El desaparegut Rudy Ventura, l'inoblidable trompetista culer, explicava que gairebé es va arruïnar amb els milers de cassets amb la melodia de «campeones, campeones» que volia vendre a la Rambla en una nit per oblidar i que es van quedar en el reciclatge.

La polèmica prèvia

«La gent creia que ja estava fet. Que el nostre rival no tenia nom i que ens emportaríem la Copa d'Europa sense jugar-la. ¡Que equivocats que estaven!» Certament. Va ser una decepció per als que van saltar a la gespa, per als que van marxar del Sánchez Pizjuán en taxi i per als que, com Mur, van estar a la banqueta. «La polèmica es va desfermar en la premsa els dies previs a la final -explica l'exfisioterapeuta blaugrana-. Deien els articles de l'època que hi havia mal ambient a l'equip perquè Terry Venables, que era l'entrenador, volia posar Archibald de davanter centre en lloc de Pichi, que havia aconseguit el pas a la final amb els tres gols que va marcar en la gran remuntada contra el Göteborg. No hi havia mal ambient. Potser un cert contagi amb el clima d'eufòria que es vivia a l'exterior».

Era el Barça de Venables. Era també l'equip que s'havia guanyat el dret a jugar la Copa d'Europa

-la temporada 1985-1986 només hi havia un representant per país- després de guanyar la Lliga de l'«Urruti t'estimo», el conjunt en què destacava Schuster com a estrella, i Calderé i Rojo com a exponents tardans del planter blaugrana. «La televisió, o més ben dit la falta d'imatges, ens va ajudar en part a guanyar la Lliga. Venables estava encantat de la guerra que s'havia declarat a l'inici de temporada entre TVE i els clubs, que no van permetre l'entrada de les càmeres als estadis. Venables havia arribat d'Anglaterra i li agradava molt assajar jugades a pilota parada, sobretot els córners, que s'havien tornat letals a favor nostre. Sense tele, els nostres rivals no podien espiar-nos, cosa que ens va anar de perles la primera part de la temporada. Quan es va firmar la pau televisiva van començar a descobrir-nos».

De Sevilla a Atenes

¿Però què va passar a Sevilla perquè el totpoderós Barça no creés ni una jugada de perill davant la porteria de l'heroi Duckadam? «Doncs que l'Steaua ens va agafar adormits tot el partit. Jo he vist des de la banqueta guanyar dues Champions, a Wembley i a París, i perdre'n dues més, la de Sevilla, que ara recordem, i la d'Atenes. A Grècia va ser diferent. Recordo que allà el Flaco ens va dir: 'Hem guanyat la Lliga, el Milan ha perdut amb un Segona'... Sense adonar-nos-en, ja perdíem per

0-2. A Sevilla la decepció per la derrota va ser molt gran».

A Schuster el van substituir per Moratalla. Irritat pel canvi, va decidir marxar de l'estadi. Va agafar un taxi i va anar a l'hotel. En una web apareix una declaració del taxista (ara il·localitzable) que explica com Schuster li va demanar que abaixés el so de la ràdio. L'home estava escoltant la retransmissió de la final. «La majoria ni ens vam assabentar de la marxa de Schuster. A la banqueta sempre hi va haver el convenciment que el gol arribaria i l'únic que van venir van ser els penals. Schuster va fer mal fet d'abandonar l'estadi, però no va ser el culpable de la derrota».

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

El president Josep Lluís Núñez va prometre que l'alemany ja no vestiria més de blaugrana. Es va iniciar una de les clàssiques guerres del nuñisme.

«Ens van guanyar pel seu sistema defensiu. Ni una oportunitat i després Duckadam, que ens va parar els quatre penals. A la nit es va celebrar un sopar al gran saló d'un hotel sevillà. Recordo el silenci de la vetllada. Ningú tenia ganes de parlar, ni els jugadors, ni els convidats de la directiva».