Anar al contingut

Crisi de la vivenda

Quatre famílies de Badalona viuen acampades al carrer des de fa tres mesos

Han muntat les seves tendes davant l'Oficina de Vivenda, on protesten per la falta d'alternatives habitacionals per part de l'ajuntament i la Generalitat

Ricard Peña

Quatre famílies de Badalona viuen acampades al carrer des de fa tres mesos

A principis de juny, quatre famílies, entre les quals hi havia quatre menors i dos avis, es van mudar al carrer Ponent de Badalona. La seva destinació no era cap altra que el mateix carrer, a l’ombra del Pavelló Olímpic de la ciutat metropolitana, davant un grup d’edificis buits i l’Oficina d’Habitatge de Badalona

Poc compartien aquestes quatre famílies a l’arribar al seu nou destí. Els seus orígens són dispars: el Marroc, Romania, el Pakistan i Barcelona. No comparteixen ingressos, creences ni llocs de treball. L’únic que els va unir va ser el motiu pel qual es van veure al carrer: un desnonament obert. Modalitat d’ordre legal en la qual, si el desallotjament s’ha aconseguit paralitzar, el jutge pot interpretar la Llei d’Arrendaments Urbans de manera que ja no és necessari tornar a avisar la família per a la pròxima data d’execució. El resultat és viure amb la inseguretat que en qualsevol moment les forces policials poden fer-te fora de casa teva. 

La Montse està des de la primera nit de campament al costat del seu marit. Ella i la seva família van ser una de les primeres a instal·lar-s’hi. “A Badalona, o ets ric o ets pobre. No hi ha més opcions”.

Té 53 anys. Des del 2008 no pot accedir a una vivenda pròpia. Ella i el seu marit van ser dels primers en viure la gran onada de desnonaments que va acompanyar l’inici de la crisi econòmica. En el dia d’avui, i més d’una dècada després, el deute que va contreure amb el banc, de 130.000 euros, els continua perseguint com una llosa de la qual no poden escapar. Els seus comptes estan embargats, és a dir, qualsevol ingrés a partir dels 900 euros se’ls emporta un fons d’inversió de Luxemburg, actuals propietaris del seu pis. A més, això els fa formar part d’una llista de morosos que els impedeix avalar qualsevol contracte. El seu delicte va ser, i és, ser pobres. La condemna consisteix a afrontar que el sistema es nega a garantir el dret a una vivenda digna. 

La Montse davant el campament, poc després d’una assemblea dels seus habitants. / Lucía vélez

Com una de les principals veus del campament, la Montse ha viscut de primera mà els estira-i-arronses que han mantingut amb l’ajuntament. Des de l’equip de comunicació de l’alcaldia, en la qual porta un any el socialista Álex Pastor, s’afirma, simplement i planerament: “No tenim pisos ni per oferir de lloguer ni com a solució temporal. Fa anys que no es construeixen”. Les eines que tenen per ajudar afectats són una petita dotació econòmica per finançar la possible entrada d’un pis i el dret a tempteig i retracte, mitjançant el qual estan desenvolupant l’adquisició de 18 noves vivendes durant aquest any.

Segons fonts institucionals, la llista d’espera de la Taula d’Emergència de l’Oficina d’Habitatge de Badalona és de 150 persones. Alhora s’ha donat data a 459 desnonaments durant el 2019. Tot i que la meitat s’han aconseguit paralitzar, les xifres no són esperançadores.

Aquesta realitat s’escolta amb recel des del campament. En les seves assemblees setmanals, habitants, veïns, simpatitzants i activistes es reuneixen per repassar la situació de les famílies i, alhora, oferir recolzament moral, que continua disminuint a mesura que avancen les setmanes. L’organització Plataforma d’Afectats per la Crisi (PAC) sol exercir com a portaveu i moderador en aquestes reunions, a la qual l’ajuntament mira amb desconfiança, denunciant que confonen i agiten els acampats de manera premeditada. 

Les reunions entre el govern municipal i els acampats, fins ara, no han servit de res. Des de l’organisme civil atribueixen a l’oposició que s’utilitzi les famílies com a arma llancívola contra el govern i asseguren que han intentat solucionar el conflicte, malgrat veure’s desbordats per la situació. La primera tinenta d’alcalde, Aïda Llauradó, d’En Comú Podem, es va posicionar del costat de les famílies en primera instància, poc abans de les eleccions, quan va afirmar que no pactaria amb ningú fins a arribar a una solució. Dos mesos i un pacte de govern amb els socialistes després, es mostra més temperada a l’hora de tractar els afectats. 

“Un dels reptes que tenim és donar cobertura a tot el perfil de població que necessita una ajuda i que ara mateix no compleix a la Taula d’Emergències perquè hi ha uns requisits concrets i tampoc té accés a la vivenda del mercat privat, ja que els preus són molt alts”, assenyala la també regidora de Vivienda. “Això és un problema que hi ha per tot el país”. 

En tot cas, assegura que l’organisme públic tampoc té la potestat total pel que fa a vivenda a la ciutat. “L’ajuntament està comprant vivenda pública, però clar, qui té responsabilitats és la Generalitat. El consistori està obligat a respondre sobre l’emergència imminent, just al perdre la vivenda. Però quan la perds ara, no quan l’has perdut fa un any. Si algú està en emergència dos anys, ¿es continua considerant una emergència? I això no vol dir que no sigui una urgència, vol dir que no s’està solucionant el problema de dret de la vivenda que té la gent”.

Les pertinences de cadascú es difuminen entre les tendes de campanya / LUCÍA VÉLEZ

Davant d’això, els acampats han denunciat que l’ajuntament no ha tingut ni les ganes ni el valor de buscar una veritable solució i que ha imposat tota mena de traves burocràtiques per entrar a l’esmentada Taula d’Emergència. Davant de la por que els serveis socials puguin actuar a causa dels nens, aquests passen les nits amb familiars.

El cert és que l’última reunió entre els dos grups, en la qual la Montse es va reunir amb l’alcalde i la tinenta d’alcalde, es va saldar amb una promesa de vivenda a Rubí per a ella i la seva família. No obstant, l’alegria va durar poc. Tot just dos dies després, la mateixa immobiliària era l’encarregada de comunicar-li que no podia accedir al pis a causa de la seva situació de morositat.

 “Volen que abandoni, per això em destrossen. Volen desfer-se de mi perquè deixi de molestar. Volen que ocupi un pis per força perquè puguin oblidar-se d’això. Però no ho faré. No els donaré la raó”, denuncia la dona.

Ja han passat les festes de Badalona i quatre famílies les han viscut al carrer. L’última proposta de l’ajuntament, un contracte menor per garantir als acampats una estada de dos mesos en pensions, continua sense confirmar-se després d’un mes de silenci. En els últims dies, han patit diversos robatoris i un atracament a punta de navalla, però el govern rebutja reunir-s’hi de nou.

Una solució definitiva es veu llunyana, amb un govern local limitat per la falta de vivenda pública i les famílies cada vegada més esgotades. Entre debats, mesures i propostes, la Montse i la resta continuen, després de tres mesos, a l’ombra del Pavelló Olímpic, amb les vistes dels blocs de pisos buits davant les seves tendes. 

Temes: Desnonaments