Nobel sense Nobel

L’Acadèmia Sueca va despenjar el telèfon el dia 3 d’octubre passat i va marcar el número de Kip S. Thorne per informar-lo que havia sigut guardonat amb el premi Nobel de física per haver descrit les ones gravitacionals. Aquest objectiu s’havia convertit gairebé en obsessió en els últims 50 anys i el descobriment confirmava –finalment– la teoria de la relativitat d’Albert Einstein.

El mateix dia, el físic nord-americà llançava un comunicat en què agraïa el reconeixement, però, sobretot, lamentava no poder compartir el guardó amb científics i enginyers implicats en la troballa. L’Acadèmia Sueca només reconeixia el premi a Rainer Weiss, Barry C. Barish i a ell malgrat que desenes d’investigadors havien participat en el projecte LIGO (Laser Interferometer Gravitational-Wave Observatory).

«És lamentable que el premi no es pugui compartir amb més persones quan aquest meravellós descobriment és obra de més de mil persones. El premi pertany a tots els enginyers de LIGO que van construir els nostres interferòmetres i als centenars de científics que van trobar els senyals d’ona gravitacional», va escriure Thorne en el seu text.

És inqüestionable que l’aportació científica d’aquests tres investigadors va contribuir de forma decisiva a culminar un projecte que ha revolucionat l’astrofísica, però el tema arrossegava gairebé quatre dècades d’esforç i més de vint països implicats.

El motiu d’aquesta decisió és que els estatuts de la Fundació Nobel estipulen que els premis només poden ser compartits per un màxim de tres persones: «Si una obra ha sigut produïda per dues o tres persones, se’ls atorgarà el premi en forma conjunta. Però en cap cas pot ser dividit entre més de tres».

L’investigador alacantí Francis Mojica, el nostre més sòlid candidat a aconseguir un premi Nobel per determinar l’existència de les seqüències CRISPR –un descobriment que pot ajudar a la cura de malalties genètiques–, expressava a l’octubre la seva disconformitat amb el reglament al considerar que actualment és molt difícil simplificar descobriments complexos en tres individus.

Celebrar l’individualisme fa cent anys era menys arriscat que avui dia. Els guardons es van instituir com a última voluntat de l’enginyer Alfred Nobel l’any 1895 i les sinergies entre departaments, universitats o equips internacionals eren gairebé inexistents en aquella època. María Pedraza, doctora en neurociència del CNIO i l’Hospital 12 de Octubre, va més enllà i qüestiona l’evolució natural dels premis Nobel. «Ramón y Cajal i Golgi van compartir el premi Nobel de fisiologia i medicina el 1906 i, en essència, defensaven hipòtesis oposades sobre l’organització del sistema nerviós», assenyala. És a dir, és com si Golgi defensés que la terra era plana; Ramón y Cajal determinés que és rodona a partir de la tècnica utilitzada per Golgi, i el comitè d’experts arribés a la conclusió que tots dos van ser revolucionaris perquè, sense la metodologia de Golgi, Ramón y Cajal no hauria tret mai conclusions encertades.

Notícies relacionades

El 60% d’infeccions emergents tenen origen animal: «Els veterinaris som clau en les crisis sanitàries»

Sanitaris demostren la revenda de cites per homologar els títols

«Aquest escenari és gairebé impossible avui dia –indica Pedraza–. El problema principal és que no es posa el focus en els investigadors que descriuen alguna cosa, que obren nous camins, sinó que se centren en l’equip capaç d’aplicar teories prèviament descrites o patentar un concepte. I això, en cert sentit, amenaça el sentit primigeni de la investigació perquè no reconeix l’origen d’una cosa sinó la fase susceptible de ser comercialitzada. Estem anant cap a la industrialització de la ciència i això és perillós».

Des de 1901 s’han concedit 585 premis repartits entre 923 guardonats i només 100 han sigut compartits entre tres persones. Aquest fenomen s’ha produït, sobretot, en els premis de Medicina –en 37 ocasions– i de Física –32–. ¿Es rectificaran els estatuts? «Mentre això no passi, se succeiran les injustícies en el camp de la ciència», conclou Pedraza.