Anar al contingut

De primera mà

"¿Com pot ser, Younes...?"

La carta d'una educadora social de Ripoll que coneixia personalment els autors dels atemptats de Barcelona i Cambrils

ACN

Raquel Rull, una educadora social de Ripoll que coneixia personalment diversos dels integrants de la cèl·lula terrorista autora dels atemptats a Barcelona i Cambrils, va difondre dilluns un escrit que es va viralitzar ràpidament.

Es tracta d'un testimoni de primera mà que es pregunta què es va fer malament i que pretén ensenyar “l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s'eixuga les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells”.

“Vull explicar coses que no sortiran als diaris ni a la tele. Necessito cridar-ho als quatre vents, perquè el meu cor està molt trist, molt.

No havia tingut mai un sentiment tan fort com aquest, perquè no és racional, no ve d'una cosa que veus que ha de passar o que forma part de la vida. Ve d'un altre lloc que no soc capaç ni de descriure.

Aquests nens eren nens com tots. Com els meus fills, eren nens de Ripoll. Com aquell que pots veure jugar a la plaça, o el que carrega una motxilla enorme de llibres, el que et saluda i et deixa passar davant la cua del súper, el que es posa nerviós quan li somriu una noia.

Em fan mal les guspires que encenen l'odi a les xarxes, al carrer, al poble on visc, als diaris...

On es mostra la ignorància, el rancor, la indiferència, el no respecte pel proïsme, els tòpics, les fronteres, el girar el cap cap a una altra banda, el no saber-se posar en la pell de l'altre.

I això es repeteix segle rere segle, any rere any. ¿Què estem fent malament? Ho hem d'aturar. Hem de fer alguna cosa. I jo que em pensava que ho estava fent bé, que hi havia contribuït amb el meu granet de sorra ....

És cert que mai ho havia viscut en primera persona i això ha fet que hagi canviat el punt de vista. I a més ara ho veig des de l'altre costat i estic destrossada.

Les coses que passen a la tele o a l'altra punta de món són coses que s'acaben diluint i oblidant, i no se sap què és cert, o real. I acabava guanyant la ira, la ràbia i fins i tot acabàvem reclamant «l'ull per ull, dent per dent» per castigar aquests actes.

Ara tinc una sensació que s'escapa...

Em fa mal veure el mosaic de Miró tacat de sang. Em fa mal veure que és a la meva ciutat. Em fa mal pensar que hi podria haver coneguts i familiars a la Rambla on he deixat més d'un parell de soles caminant-hi.

Em fa mal que hagin sigut ells...

No puc contenir les llàgrimes. És més, no he pogut deixar de plorar des del primer dia i sé que mai podré deixar de fer-ho. Estic destrossada, trencada per dins.

Sé que aquests dies la balança i el suport es decanta per les víctimes, pels fills perduts, les famílies destrossades, la ciutat de dol.

Però permeteu-me explicar-vos i ensenyar-vos l'altra cara de la moneda, la que no surt als diaris, la que no plora en públic, la que en silenci s'eixuga les llàgrimes perquè sembla que estigui mal vist plorar per ells.

Permeteu-me ensenyar-vos com eren ells, o almenys els nens que vaig conèixer jo. Els meus prejoves del Lokal. Se'm fa tan dur...

He treballat gairebé tota la meva vida, ara ja tinc 41 anys, en el món social, a peu de carrer, a les trinxeres com diem nosaltres. Així que vaig aterrar a Ripoll, vaig començar a treballar amb un grup de joves, però hi havia nens gairebé de totes les edats, uns cuidaven dels altres.

El més petit tenia uns 8 anys i venia sempre de la mà del seu germà. Un germà educat, tímid, amable, bon estudiant, tranquil. A l'escola mai es ficava en embolics. Un nen que sempre m'oferia bosses de quicos o alguna llaminadura que es comprava amb els pocs diners que tenia.

Hi havia dos germans que sempre es barallaven. El gran es posava vermell quan entrava aquella nena que li agradava, encara que mai li va arribar a dir res. Mai fallava al lokal quan hi era ella.

Al cap d'un temps van arribar més joves del Nador, molts van aprendre les seves primeres paraules i per què no dir-ho: insults entre cops de ping-pong. Jo també en vaig aprendre alguns en la seva llengua, ;).

I, naturalment, després venien els germans, les noves generacions. Els entremaliats, els dels ulls vius i el somriure a la boca.

Tots anàvem creixent i passant etapes. ¡No vam patir amb l'adolescència, mare meva! Entre grans, barbs, testosterona, i somnis per complir. Encara recordo les llargues converses al despatx. Raquel, necessito parlar amb tu... i allà fèiem les nostres tertúlies i parlàvem del futur.

Pilot, mestre, metge, col·laborador d'una oenagé. ¿Com s'ha pogut esfumar això? ¿Què us ha passat? ¿En quin moment ...? ¡¡Què estem fent perquè passin aquestes coses!! Éreu tan joves, tan plens de vida, teníeu tota una vida al davant... i mil somnis per complir.

Ja no podré tornar a dir "que guapos que esteu", o "¿ja tens nòvia?" O "mare meva, com has crescut". No podré veure els seus fills, com ho faig amb els altres. No us podré abraçar ... Em dol tant. No m'ho puc acabar de creure.

Això no pot quedar amb una història més, hem d'aprendre que hem de fer un món millor. Practicant amb l'exemple, educant en la no-violència, transmetent el no odi, la igualtat. Educant a les escoles, en els espais oberts, en les famílies, els nostres fills…

Em queden moltes coses a dins i moltes instantànies que mai oblidaré.

Said, Moha, Moussa, Youssef, Omar... Younes ... I ara Houssin... (és un malson, la llista cada vegada és més llarga).

¿Com pot ser, Younes...? Em tremolen els dits, no he vist a ningú tan responsable com tu...

Els actes que heu comès no tenen explicació i no són lícits... la guerra, la ira, l'odi, no porten enlloc. Mai, en nom de ningú. Ni per ningú. Ni déus, ni banderes, ni religió... Només puc dir que tinc el cor trencat... "

Segueix en directe la informació dels atemptats a Catalunya.

0 Comentaris
cargando