El fracàs dels partits liquida la legislatura

L'onzena legislatura de la democràcia espanyola ja pot passar a la història com ‘la breu’. El cap de l'Estat ha acabat aquest dimarts a la nit la tercera ronda de converses amb els grups per constatar que no hi ha acord. Ja no hi ha escletxes, ni portes mig obertes, ni últimes oportunitats. Els partits han fracassat en el primer intent de plasmar la nova política i el complicadíssim però plural resultat del 20-D en un Executiu. Espanya haurà de seguir amb un president i un govern en funcions --el de Mariano Rajoy-- almenys fins al mes de juliol, després que els ciutadans hagin sigut cridats a les urnes novament el 26-J i s'hagin constituït unes noves Corts que permetin, una altra vegada, celebrar un ple d'investidura.

Ni tan sols la proposta que Compromís ha cuinat gairebé en temps de descompte i que ha enviat al PSOE, a Podem i a altres organitzacions d'esquerra per buscar un “miracle” 'in extremis', com ha admès un dels seus impulsors, Joan Baldoví, ha servit per capgirar la situació. De fet, sí alguna cosa ha aconseguit és evidenciar com estan d'enfrontades les postures polítiques i que difícil que ha sigut, és i s'entreveu que pot ser que algun dia hi hagi un acostament entre socialistes i Podem, o entre els liles i els taronges si l'escenari polític que es derivi de les pròximes generals és massa semblant a l'actual.

Tant Pablo Iglesias com Albert Rivera han desdenyat l'‘acord del Prado’‘acord del Prado que els valencians hant posat al damunt de la taula --un més dissimuladament que l'altre-, mentre que la mateixa Mónica Oltra s'ha posat metafòricament les mans al cap quan ha sabut que la contraoferta del PSOE incloïa, entre altres coses, un govern d'independents liderat per Sánchez i la presència d'altres partits. “¿Però de què van?”, ha arribat a dir al saber-ho.

EL RELAT DE LA CULPA

¿De qui és la culpa, per tant, que aquesta legislatura, ‘la breu’, es tanqui el 3 de maig? Depèn de qui respongui. Pel PP, guanyador dels comicis del desembre amb 123 escons, el responsable és el PSOE de Pedro Sánchez, entestat a girar l'esquena a una gran coalició. Pels socialistes, no obstant, és Pablo Iglesias per no acceptar un acord de “canvi i transversal” que inclogués Ciutadans i forçar eleccions. Per l'organització d'Albert Rivera també és Iglesias un dels assenyalats, però compartint responsabilitat amb Mariano Rajoy per no haver facilitat amb l'abstenció un Executiu basat en el pacte que C’s va rubricar amb el PSOE.

Si la pregunta es dirigeix a Podem o a altres grups d'esquerra com Compromís o IU, tots ells coincidiran a subratllar la suposada tossuderia de Sánchez a l'hora de voler imposar el seu acord amb Rivera sobre qualsevol altra possibilitat alternativa --perquè no han contemplat mai l'opció que fossin complementàries--, cosa que ha tancat el camí de l'esquerra amb suport per activa o per passiva dels independentistes catalans. Això sí, tant Alberto Garzón com Mónica Oltra i altres dirigents dels seus respectius partits han retret en ocasions a Iglesias la seva actitud en tot aquest procés, les seves anades i vingudes sobre línies vermelles com el referèndum o les seves formes a l'hora d'aixecar-se d'algunes taules de negociació fotografiades els últims mesos.

RAJOY GUANYA TEMPS

Notícies relacionades

Sánchez tira la tovallola i inicia la campanya contra Iglesias

Comparació entre l'acord del Prado i l'acord PSOE-Ciutadans

No obstant, resulta més senzill assenyalar qui guanya alguna cosa amb aquest espectacle polític sense final feliç: Rajoy, que gairebé sense sacrificis aconsegueix tirant curt guanyar temps per a si mateix i per a un partit, el seu, que ha estat aïllat més que notablement en aquest procés. Va intentar acostar-se al PSOE al desembre, però Sánchez i els seus companys del comitè federal s'hi van negar. Això va fer impossible transitar el camí de la gran coalició i va portar Rajoy a prendre l'arriscada decisió de rebutjar l'oferta d'investidura que li va fer Felip VI.

Va rebre crítiques internes i externes, sí, però va evitar un desgast al qual sí que es va sotmetre el cap dels socialistes. Ell subratlla que per responsabilitat i per posar en marxa “el rellotge de la democràcia”. Només les urnes podran dir si l'aposta de Sánchez, a més de desgast, comporta recompensa electoral. I si els vetos mutus d'Iglesias --que prepara una aliança amb IU a més de les confluències-- i de Rivera --que aspira a pujar en escons-- han valgut la pena.