La competència del cel i de l'infern

En l’àmbit de la religió cristiana, un dels fets que trobo més difícils de pair és l’existència de l’infern. Sobretot perquè l’infern és considerat com un lloc. Concretament, el lloc on van ser condemnats els àngels que es van rebel·lar contra Déu i que es van convertir en dimonis. Amb tot el respecte, crec que això va ser un terrible fracàs. No acabo d’entendre que el procés àngels-dimonis afectés totes les successives generacions dels humans... 

Per complicar-ho més encara, la Bíblia parla sovint del «foc etern» per referir-se al càstig diví. Em sembla que hi ha dos tipus de suplici: la prohibició de la visió de Déu i l’existència i ampliació de multitud de turments. Però més enllà de la interpretació religiosa, dels pecats i dels càstigs, la paraula infern apareix molt viva en el llenguatge humà.

Un exemple que ja vaig citar en un article anterior és la famosa sentència segons la qual Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos. I encara, que jo sàpiga, no s’han proclamat afirmacions com «Els actors de teatre, a l’infern de quatre en quatre» i «Els que enganyin el país, a l’infern de sis en sis».

    

Deixant de banda l’exageració, són molt expressives la colla de frases que es poden fer en referència a l’infern. «Aquesta casa és un infern», «és una vida d’infern», «la cridòria era infernal», «a la sala d’actes feia una calor d’infern»... Se m’han acudit aquestes frases però trobaríem moltes més al·lusions; tot expressions usades clarament amb valor simbòlic.     

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Quan jo era jove, caminant pel Pallars, un dia vaig passar per un estret que duia el nom de barranc de l’Infern. Sort que al sortir-ne m’esperava una fresca celestial. Si no m’equivoco, Dante va dedicar una part de la Divina comèdia a l’infern, com un lloc horrible.

La contradicció està molt ben adjectivada pel llenguatge: la guerra infernal i la pau celestial.