Anar al contingut

Dues mirades

«Superfeminista»

Josep Maria Fonalleras

El vestit que portava una presentadora per Cap d'Any era «superfeminista». El discurs que ocultava, xaró, perpetuava els clixés

Omplir-se la boca amb proclames de tot tipus i després actuar justament al contrari del que s’ha argumentat és una pràctica habitual. Tots estem en contra de la violència masclista, del masclisme ras i curt, però encara proferim acudits que són ofensius o exhalem comentaris sense solta ni volta en la zona de confort dels mascles que viuen els últims privilegis, devastats i ridículs, d’una supremacia de segles. El feminisme no és una manera de portar la contrària. Ni tan sols no és una ideologia, que lluita per imposar-se. És una necessitat humanista, una obligació de caràcter ètic, indissociable del progrés del gènere humà, com cantava La Internacional.

Són execrables els crims i ho són encara més els que justifiquen el delicte perquè la dona anava vestida d’aquella manera o perquè s’atrevia (¡s’atrevia, tu!) a sortir de nit i a divertir-se sense haver de demanar permís. El cas de Diana Quer és paradigmàtic i alguns mitjans han tornat a travessar la línia vermella. Però també és denunciable el feminisme d’aparador, el d’omplir-se la boca de dignitat i després vendre-la, el de demanar «que s’acabi el judici sobre el nostre cos» i després exhibir-lo no pas com a reivindicació sinó per exigències comercials de la imatge que es vol transmetre.

És el que va fer una presentadora de televisió la nit de Cap d’Any. El vestit que duia era «superfeminista». El discurs que amagava, carrincló, perpetuava els clixés.

0 Comentaris
cargando