Les xarxes socials i la campanya electoral catalana

El 'Saloon' del 21-D

Les xarxes són espais d'interacció social i, tot i ser territoris digitals, requereixen normes de convivència explícites, compartides i raonables

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp41169257 barcelona  02 12 2017 concert per la llibertat del presos po171212183401

zentauroepp41169257 barcelona 02 12 2017 concert per la llibertat del presos po171212183401 / FERRAN SENDRA

Fa uns quants dies que hi ha la sensació que Twitter és un saloon del llunyà Oest dins de la campanya electoral catalana. Els últims hits del 21-D són les apreciacions dels esfínters d’Iceta i un poema irònic dedicat a una tal Inés. Les dues publicacions, siguin per a persones identificades o identificables, són ingredients extres d’una campanya ja per si mateix crispada.

Malgrat que Twitter és un terreny fèrtil per a trols i discursos de l’odi, les campanyes electorals són veritables pistes de baralles de galls. La diferència és que en analògic només ens arriba l’intercanvi de trets entre candidatures. Amb les xarxes socials, en aquest ring hi podem entrar tots a cop de hashtag i mencions directes. En poc espai i un clic arribem a un públic enorme i inventem noves formes d’incidència política, mordaç i directa. Però encara no en tenim ben calibrat el potencial. En paral·lel, la lògica oportunista de les persones elegibles fa la resta de feina, convertint els 280 caràcters –més o menys càustics– en matèria electoral.

El més rellevant aquí és que aquestes dinàmiques ens porten en realitat a fenòmens predigitals. Ja sigui a Twitter, en pancartes o en debats televisats: la crítica, les ironies i la sàtira política han existit sempre. I sense cap mena de dubte així ha de ser. La pregunta és com tracem els límits de la llibertat d’expressió si confonen les fronteres del respecte. Les desqualificacions i les injúries són inadmissibles tant en digital com en analògic.

I deixeu-me que distingim entre els dos exemples, perquè tractar-los de la mateixa manera pel fet de ser tuits és complex. Agafem el poema per a Inés: malgrat el «mala puta» final, juga des de l’ambigüitat més múrria. Ara bé, ¿ens exclamaríem igual si hagués sigut un gag d’un programa d’humor polític? O una estrofa d’una cançó protesta de cantautor. O un agarrotí improvisat en la sobretaula. La majoria aplaudiríem l’enginy, riuríem i segurament la cosa quedaria aquí.

Notícies relacionades

En canvi, insultar directament el candidat del PSC, qualificar-lo d’ésser repugnant i fer referència a parts concretes de la seva anatomia, que indirectament assenyalen les seves preferències sexuals, és tota una altra cosa. Qui escriu això se sent legitimat a compartir-ho, a publicar-ho i a esbombar-ho de punta a punta de la xarxa. Ningú ha explicat a l’autor que els debats haurien d’atacar les idees, ressaltar incoherències o paradoxes, però mai desqualificar la persona ni qüestionar-ne l’orientació sexual.

La moralitat, al final, és que les campanyes són campanyes i que les xarxes socials ja en formen part, tant per construir com per jugar brut. El més important és que socialment entenguem que són espais de trobada i d’interacció social. Que tot i ser territoris digitals, requereixen normes de convivència explícites, compartides i raonables. Igual que el pitjor que li pot passar al bromista de la classe és que ningú li rigui les gràcies. Potser la millor resposta davant els tuits enverinats és la pèrdua de seguidors.