El mite Gay

El dia que el coneixes, el que t’impressiona més d’en Gay no és que hagi estat al costat de les grans estrelles del rock sinó que en parli com si els tingués cada dia al sofà de casa seva. De fet, poc se’n falta. Els noms de Keith Richards («¡quin tio més normal!»), dels Rolling, de Patty Smith, dels Cure o d’AC/DC, per dir-ne només uns quants dels que surten a Gay Mercader. Tour posters 1971-2017, no són fites en una carrera de 46 anys muntant concerts sinó amics (la majoria) de qui explica anècdotes i amb qui comparteix experiències que, dalt de l’escenari, han marcat la vida d’unes quantes generacions. 

Notícies relacionades

Gay Mercader i la 'missió divina' del rock

Illa, malgrat Sánchez

Ell, a baix, al costat o al darrere, els ha fet venir, amb una filosofia que anima també la seva vida. Ara, tot és més mil·limetrat, més sofisticat, però quan Gay Mercader va ser el primer de tots manava la improvisació («el business plan és una estupidesa») i les ganes de llançar-se al buit, perquè enriquir-se o arruïnar-se no eren l’argument de l’obra. 

D’aquella aventura, que encara continua, a batzegades, en queda la memòria col·lectiva, una història de música i nitroglicerina. Ara, Gay Mercader diu que el que més li agrada «és avorrir-me, no tenir cap propòsit especial». I cita Montaigne: «domesticar la mort». És a dir, «intentar aprendre a morir». I ho afirma amb sinceritat i amb sornegueria, i amb la seva veu nasal de sempre. Ho fa a la Llibreria 22 de Girona, tímid i atrevit. Singular. Un mite.