Se'n diu assetjament

No abaixa la mirada quan ho explica. No titubeja. Té un discurs articulat i es distancia de la seva pròpia història per poder atorgar al tema la càrrega de profunditat necessària. Són poques les dones al nostre país que públicament han explicat que han sigut víctimes d’assetjament sexual. Leticia Dolera és una d’elles. Ha trigat anys a explicar-ho.

Tenia 18 anys i acabava d’aconseguir un dels seus primers papers en el cine. Tot l’equip de la pel·lícula estava en un bar una tarda per acomiadar-se a l’acabar el rodatge. En una de les rotllanes hi havia unes quatre o cinc persones, entre elles el director. Estaven xerrant en aquell grup quan aquest, a la vista de tothom, va allargar la mà i li va tocar un pit. Leticia va dubtar uns segons però li va preguntar en veu alta «¿Què fas?». Sense pudor ell va respondre: «Tocar-te les tetes». Ella li va dir que no podia fer allò. Ell va respondre: «Sí que puc». I va tornar a fer-ho. De nou a la vista de tothom. Ningú va dir res. Persones adultes que van decidir quedar-se en silenci.

Aquella nit Leticia va tornar a casa sentint-se molt malament. L’hi va explicar a la seva mare, que li va demanar que ho denunciés. No ho va fer. Tenia por. Li pesava la responsabilitat que li diguessin exagerada. Que l’acusessin de mentir. Temia no tornar a treballar. Han passat molts anys fins que ho ha explicat.  I tot i que no estem parlant d’una violació o agressió sexual molt greu això també és assetjament. I s’ha de deixar ben clar. Per no normalitzar-ho. Per no justificar-ho. Perquè no vagi a més.

 Recordo quan fa anys vaig conèixer Nevenka Fernández. Aquella dona jove, preparada i molt guapa que va viure un autèntic infern per l’assetjament sexual a què la va sotmetre el llavors alcalde de Ponferrada, Ismael Álvarez. Nevenka va demostrar una valentia sobrehumana. Es va enfrontar al seu entorn (també era regidora del PP com ell) i als dubtes de part de la seva família. I pràcticament a tota la societat que mirava amb recel aquella dona que va convocar una roda de premsa el 2001 per denunciar que Ismael Álvarez l’havia arrasat literalment assetjant-la, humiliant-la i denigrant-la. Així va començar la història que va acabar en condemna per a ell i exili per a ella. Malgrat que la justícia va dictaminar que el que explicava era cert, Nevenka va haver de deixar Espanya per tornar a tenir una vida. Álvarez segueix vivint a Ponferrada. 

Notícies relacionades

Esplugues és Úniques

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Doble càstig

En aquells dies vam viure una cosa semblant al que passa ara. Hi va haver qui va posar en dubte la versió de la víctima i va tractar de desacreditar-la. Doble càstig. Es va regirar fins i tot en el passat col·legial de Nevenka. El fiscal José Luis García Ancos va suggerir que no n’hi havia per a tant perquè Nevenka no era «una empleada d’Hipercor a qui li toquen el cul i ha de callar perquè està en joc el pa dels seus fills». Alguns no han entès res. Fa 17 anys. I ara tampoc.