Anar al contingut

La crisi catalana

Personal desorientat

Joan Subirats

Hem de sortir dels escenaris d'amenaça en què els contendents auguren tots els mals a l'adversari, sense adonar-se de les seves pròpies debilitats


Unes persones a la presó, altres a Brussel·les. Uns jutges que empresonen i altres que no ho fan. Una vaga que no ho és, però una mobilització de molts que sí que pertorba i condiciona la voluntat de molts altres. Declaracions frontistes en els dos pols, que després no es concreten en candidatures conjuntes. I així podríem seguir.

El nivell de desorientació del personal és notable. Després de la proclamació d’una república que no neix i d’una independència que no es plasma, el que queda és una aplicació del ja famós article 155 que podem qualificar de tèbia i dura al mateix temps. Tèbia pel que fa a les formes de condicionar el funcionament de la Generalitat. Dura pel que fa a la desactivació de les institucions catalanes i dels suports civils a la independència. Seguim la inèrcia de les dinàmiques prèvies al 27 d’octubre (dia de la proclamació de la independència i d’aplicació del 155), quan ja l’escenari està situat en el 22 de desembre. Ja no hi ha espai per al mambo. El que hi ha és molta incertesa i pesar sobre els efectes en la ja deteriorada situació econòmica i social del país.

No és amb actes com els de la vaga de dimecres 8 de novembre com aconseguirem recompondre les ments i els cors d’aquells que segueixen creient que s’ha de trobar una sortida democràtica a l’habitació sense portes i finestres. Una habitació en què ens vam posar per culpa d’aquells que no tenien suficient força per jugar al tot o res i de també aquells que segueixen confonent legalitat amb democràcia.
 

Entretots

¿Què opines de l'1-O?

El Govern de la Generalitat ha convocat per a l'1-O un referèndum sobre la independència de Catalunya amb la pregunta "¿Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república? Envia'ns una carta

Hem de sortir dels escenaris d’amenaça on els contendents auguren tots els mals a l’adversari, sense adonar-se de les seves pròpies debilitats. No ajuda seguir sentint que s’ha d’escollir entre el bé o el mal. Quan cada vegada hi ha més gent que el que veu són només costos. A poc a poc ens anem adonant que cada acció comporta responsabilitats. I que moltes vegades els pitjors efectes d’aquestes decisions afecten més aquells que menys han contribuït a generar-les. 

0 Comentaris
cargando