Una exigència

La infàmia de l’encarcerament dels consellers de la Generalitat (i dels dos Jordis) –amb querelles falsejades, l’acte que ja estava redactat abans de sentir la defensa dels acusats, les irregularitats judicials denunciades per tants i tants juristes, l’evident desproporció de la presó– té un vessant humà que no podem oblidar. No parlo de les vexacions, dels insults (físics i psicològics), del menyspreu, sinó de les circumstàncies que viuen tant els presos polítics com les seves famílies. En aquests casos, més enllà de la injustícia que pateixen els empresonats, hi ha dones i fills, i pares i mares. I, sobretot, persones amb qui, en un moment o un altre t’has relacionat. Hi has creuat algunes paraules o una mirada, hi has discutit sobre política. Has participat, amb ells, en debats sobre el futur de l’esquerra, posem per cas, o també has compartit amb ells sobretaules i converses. 

    

Entretots

Títol del tema (Auto)

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Subtítol del tema (Auto)

M’arriben, aquests dies, diversos detalls corprenedors de part de les famílies. Unes quantes d’aquestes històries, les visc de prop, com ara la mirada perduda i entristida, melancòlica, d’una persona molt propera a un dels encausats. Tant és. Molta gent té aquestes vivències. Més enllà de la discussió penal en un judici just, és impossible no pensar en la barbaritat (humana i legal) que suposa mantenir aquestes persones en una presó. La llibertat que es reclama no és un crit retòric sinó una simple, poderosa, exigència democràtica.