Anar al contingut

PETIT OBSERVATORI

zentauroepp3571099 archivo viaje de franco a barcelona foto nicolas g171011151500

Algú que no tenia vergonya

Josep Maria Espinàs

De la pretensió al ridícul hi ha un pas. És més raonable entrenar-se en la modèstia

Repassant un recull d’articles que vaig publicar ara ja fa més de quaranta anys m’he trobat amb un text increïble. És un article que va publicar Luis de Galinsoga.

Comentant un viatge de Francisco Franco a Catalunya diu: «La sonrisa de Franco, la vivez de su mirada, el más leve gesto de su rostro, el color de su tez, eran ayer acechados por la multitud para comprobar cuanta es, a Dios gracias, su fortaleza física, continente de su prodigiosa fortaleza moral». ¿Què deuen pensar els lectors joves d’avui, quan llegeixen aquests desenfrenats elogis, expressats en un llenguatge tan barroc?

Però l’afalagador encara va més lluny. Fins al grotesc. «Resistencia invicta –¡invicta!– a la fatiga viajando por los parajes más abruptos de España» –¿i el cotxe amb xòfer?–. I a continuació ve l’anunci d’un miracle sensacional: «... cuando todos sus acompañantes sienten la fatiga, Franco la vence a lo largo de jornadas de diez, doce, catorce horas».

¿I com s’explica? «No dominando, sinó sintiendo siquiera aquellos apremios más incontenibles de la naturaleza física». O sigui el pipí. ¿Pot existir un miracle més ridícul?

Penso que aquest text hauria de ser de lectura obligatòria per als estudiants d’avui, per als polítics i tots els ciutadans. De la pretensió al ridícul només hi ha un petit pas.

És més raonable entrenar-se en la modèstia. En la convençuda, no en l’estratègica. Perquè no hi ha res de tan ridícul i desagradable com la falsa modèstia. Una actitud que es descobreix de seguida.

És més aconsellable entrenar-se en l’acceptació tranquil·la de la pròpia valoració. No sempre és fàcil. Aquest és el problema que tenen els cabdills, els afavorits per l’atzar o per les circumstàncies.

La vida no és una repartidora justa de papers.

0 Comentaris
cargando