¿Dialogar sobre què?

Carles Puigdemont ofereix «diàleg» a l’Estat i anuncia que el Parlament només declararà la independència si el Govern suspèn l’autonomia, via article 155 de la Constitució. Mariano Rajoy proposa «diàleg» sobre la Constitució, sempre que el president confirmi una obvietat: que el Parlament no ha proclamat la república i que la Constitució encara regeix a Catalunya. Si tots dos s’allarguen la mà, ¿què podria sortir malament? Doncs tot, absolutament tot.

Aquestes línies són una confessió d’impotència. En la primera Diada massiva de l’independentisme, la del 2012, aquest diari va il·lustrar la seva portada amb els colors de l’estelada i va rescatar la súplica regeneracionista del poeta Joan Maragall: Escolta, Espanya. No tothom va voler entendre aquella apel·lació a la transigència i a combatre la desafecció catalana; era més fàcil interpretar-la com una concessió a un efluvi independentista que, privat de fonament, sens dubte seria passatger. Ja han passat cinc anys.

Des d’aleshores, davant l’exasperant immobilisme d’uns i l’escapisme pueril dels altres, ens hem cansat de repetir-ho: ni les amenaces desapareixen perquè tanquem els ulls, ni n’hi ha prou de desitjar-ho molt fort molt fort perquè s’ensorrin les muralles al nostre pas. En un governant, tan censurable és no afrontar els problemes com alimentar-los en benefici propi.

Per més que en portades i editorials hàgim conjugat el verb dialogar, aquí ningú ho ha fet. No s’ha parlat, almenys, amb esperit constructiu; només per evidenciar que l’altre no volia acordar res, sinó imposar les seves tesis. Així ens ha anat fins ara.

I ara que tot el mal ja està fet, un cop trencades les lleialtats institucionals, un cop fracturada la societat catalana i camí de la ruïna l’economia, Puigdemont i Rajoy es prodiguen ofertes d’entesa mentre el primer deroga la Constitució a Catalunya i l’altre, en advertida correspondència, es disposa a suspendre l’autogovern. Dialogar sí, però... ¿sobre què?

Vet aquí el gran engany. L’independentisme pretén, després de celebrar dos simulacres il·legals de referèndum i perdre unes eleccions plebiscitàries, menysprear la meitat dels catalans, desafiar el Tribunal Constitucional i violentar l’Estat de dret, que Espanya identifiqui Catalunya com un subjecte polític sobirà i li concedeixi el dret a l’autodeterminació. El diàleg que postula Puigdemont no és, com afirma, «sense condicions», sinó per negociar sota quines condicions podran els catalans proclamar la seva independència.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tampoc és que Rajoy ofereixi gaires sortides al sobiranisme: proposeu que la Constitució reconegui a Catalunya el dret a escindir-se d’Espanya, però si som més al Congrés els que ens hi oposem –que ho som–, assumpte finalitzat.

Amb voluntat, seria possible trobar una síntesi raonablement insatisfactòria per a les dues parts, però ja fa massa que això no va de seduir, sinó d’humiliar: Goya i el seu Duel a garrotades. I entre sublevacions i repressions haurem fet anar en orris quatre dècades de progrés i convivència.