Presó provisional i context històric

Hi ha ocasions en què sembla impossible jutjar objectivament una decisió judicial. En casos com la presó provisional de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez hi ha tanta càrrega emotiva i ideològica en els fets que s’ha de ser especialment caut a l’hora de valorar-los en calent, des d’un costat i des de l’altre. El fet és que des de fa bastant temps hi ha una potent mobilització ciutadana a Catalunya en pro de la seva independència. I fins als passats dies 6 i 7 de setembre, aquesta mobilització, tret de moments molt puntuals, no havia transcendit de l’àmbit reivindicatiu per situar-se en el terreny de la desobediència, fet que infeliçment es va produir els dies assenyalats, com van reconèixer els autors de les lleis que llavors es van aprovar. Des d’aquest moment, les coses han canviat extraordinàriament. Tot s’ha radicalitzat a un costat i a l’altre de la contesa.

En aquest context valora el jutjat central d’instrucció de l’Audiència Nacional els fets que se li sotmeten. No tinc dubtes que en qualsevol altre context –un partit de futbol, una protesta escolar, un desnonament, una vaga, una manifestació per la construcció d’una obra pública, etc.–,  els fets investigats no haurien merescut, en absolut, la qualificació de «sedició» que fins ara reservàvem a esdeveniments tan greus com la Setmana Tràgica del 1909 i altres insurreccions. Ho reconeix el mateix acte de presó: el que canvia la valoració de successos que, observats molt fredament, no són ni tan greus ni evidentment insòlits, és el fet d’estar relacionats amb la mobilització per a la consecució de la independència de Catalunya. En conseqüència, el que en qualsevol altre context no hauria merescut cap altra qualificació que «desordre públic», arriba ara a unes cotes inimaginables sota la perspectiva que estem considerant.

Sent, per tant, dubtós el delicte, encara ho és més la procedència de la presó provisional. És una mesura dràstica, extrema, una última solució. Requereix la gairebé total certesa del delicte, circumstància que, com s’ha vist, no concorre en aquest cas, així com la indubtable atribució dels fets als imputats a qui es pretén ingressar a la presó. I per més que aquests dos imputats tinguessin una lògica actuació protagonista el dia dels fets (20 de setembre), no se’ls pot suposar un lideratge tal per suposar que el seu ingrés a la presó pugui evitar la persecució d’aquest fi polític que, per cert, sorprengui o no, dins de les vies estrictament legals i per tant pacífiques, és perfectament legítim.

Per últim, la presó provisional ha d’establir-se per conjurar un risc. N’hi ha tres de possibles: de fuga, de destrucció de proves i de reiteració delictiva. L’acte s’empara en tots tres.

El risc de fuga se sustenta en la resolució per la gravetat de les penes a imposar. Encara que considerant que aquesta amenaça de presó ja existia des que es van iniciar les investigacions fa més de 20 dies, és dubtós que aquest risc concorri encara en qui no ha eludit l’acció de la justícia durant aquest extens període i, de fet, ha comparegut voluntàriament quan ha sigut requerit a presència judicial ja en dues ocasions.

Per la seva part, el risc de destrucció de proves és possible que sigui força efímer, tenint en compte les diverses investigacions judicials ja obertes des de fa temps pel procés d’independència de Catalunya, i tenint present, a més, que difícilment podrien materialitzar aquesta destrucció només dues persones, estant al capdavant d’organitzacions molt concorregudes.

Finalment, el risc de reiteració delictiva és, en l’actualitat, potser també difícil de sustentar, perquè ja són molts els actors de la mobilització popular a Catalunya, motiu pel qual privar de llibertat dos líders potser no aconsegueixi l’efecte preventiu que pretén la resolució, i en aquest cas seria ineficaç.

Tota resolució judicial té un context, certament. Però quan aquest context transcendeix del pla puntual i s’introdueix en una situació que, per bé o per mal, en el futur estudiarà la historiografia, es necessari actuar amb extraordinària i excepcional prudència, valorant sempre les circumstàncies establertes en la llei de manera extremadament escrupolosa, més que en cap altre cas.

Dit tot això, manifesto des d’a-quí el meu màxim respecte per les autoritats judicials, en aquest i en qualsevol altre cas. Com a demòcrata tinc tant l’obligació com la necessitat de sentir-ho i creure-ho així.

Notícies relacionades

¿Què és el delicte de sedició i el de rebel·lió?

Illa, malgrat Sánchez

Catedràtic de Dret Processal (UB).

Analista d’Agenda Pública.