Gol fantasma

El president de la Generalitat va parlar ahir per al món més que per als catalans reunits al passeig de Lluís Companys de Barcelona per donar la benvinguda a la república catalana. Carles Puigdemont es va dirigir a l’hemicicle sabent que no podia trair el seu obligat compromís amb els sectors del sobiranisme que ahir volien travessar la línia de meta de la independència.

Afegeixin-hi que en el discurs també hi havia d’haver lloc per a aquells altres que, compartint l’objectiu final, es mostraven crítics o absolutament en contra de la DUI i que en els últims dies sortien en tromba  de l’armari. I per si això fos poc, sumin-hi el que el president del Consell Europeu, Donald Tusk, havia declarat solemnement, interpel·lant en primera persona el mandatari català i instant-lo a no declarar la independència perquè faria impossible qualsevol via de diàleg.

De tots aquests elements en va sortir un resultat estrany. Un sí però no. Un gol fantasma. Un hi vaig però en torno. Un simulacre de via eslovena –de fet, res a veure amb aquell procés– cap a la independència en què es declara sense declarar del tot i se suspèn un minut després allò que tampoc no se sap molt bé fins a quin punt ha sigut declarat però que es firma després quan les televisions ja han acabat els seus directes.

Les solapes del president de la Generalitat estaven sent sacsejades des de l’1-0 per veus molt diferents, encara que totes pròximes i sobiranistes. I en favor del president s’ha de dir que va transitar hàbilment per l’únic camí pel qual podia. Encara que el resultat sigui viscut per l’independentisme més impacient del «tenim pressa» com un coitus interruptus, la veritat és que ahir al món es va veure un governant que, sense renunciar a res, està plenament disposat al diàleg, a la mediació i a l’acord. I això, amb el record encara viu de les porres apallissant caps de votants del referèndum, suma més que resta.

Aplicació de l'artilleria jurídica

La pilota torna al Madrid polític. Les primeres reaccions del Govern espanyol van ser dures i encaminades a justificar i a donar inici a l’aplicació de tota l’artilleria jurídica i institucional que té a la seva mà per avortar definitivament el procés. Si és així, Mariano Rajoy haurà de mesurar molt i molt la seva duresa, perquè ahir el que es va veure al món no va ser un delinqüent perillós sinó un president de la Generalitat insistint en el diàleg.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però, si s’ha de dir la veritat, l’Estat sembla que ja està decidit a actuar sense contemplacions, i no només per convicció política. Hi ha risc en els mercats financers si la situació d’imprevisibilitat i inseguretat jurídica s’allarga en excés i el Govern ha decidit que s’ha de calmar aquesta fera com més aviat millor.

I en el front intern, atents a la CUP. Malgrat que no podien estar contents, van tenir una reacció molt mesurada, protagonitzada per la diputada Anna Gabriel. No sembla indicar que s'hi sumin als cadells d’Arran, que van batejar el discurs del president com una traïció a Catalunya. Si això passés, l’escenari forçós serien eleccions. Però no estem aquí. De moment.