1924-2024

Van ser més de 120, tots els intel·lectuals castellans que comptaven, els que van firmar el famós manifest a favor del català en plena dictadura de Primo de Rivera. Ara, en canvi, és quasi unànime, amb poquíssimes i silenciades excepcions, la consideració que Mariano Rajoy té l’obligació de castigar la rebel Catalunya amb mà i guant de ferro.

El manifest dels 900 d’'El País' és un xec en blanc a la repressió. Encara haurem de veure com se n’alegren quan es desfermi del tot, si es confirma el pitjor dels escenaris, amb suspensió de l’autonomia, judicis a tort i a dret, proscripció de la mateixa idea d’independència i arraconament del català i els seus mitjans públics i privats d’expressió. També comprovarem com d’aquí set anys de mà molt dura, el 2024, no passen de quatre els que insinuen des de Madrid que potser ja n’hi ha prou.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Què ha canviat? Que de les dues Espanyes, la primera ha guanyat per golejada perquè s’ha adaptat formalment als esquemes europeus. Que tot Madrid i una part molt rellevant de Barcelona han renunciat a enfilar un país de primera o a lluitar contra la injustícia social. Als de la cultura ja els està bé que tots els poders es concentrin en un de sol, en sentit contrari al requisit d’escampar-lo inherent a les democràcies no superficials. Tant els instal·lats com els que aspiren a instal·lar-se.

Si no he signat el manifest a favor de la llibertat catalana com els meus amics, tot i compartir-ne el contingut, és perquè aquí la cultura també ha estat expulsada de l’àgora. Ja no aspira a millorar l’existència ni a esmolar el sentit crític. Perquè es conforma amb la supervivència en comptes d’aspirar a l’excel·lència. I perquè cap líder independentista, ni polític ni intel·lectual, s’ha pres la molèstia d’insinuar que la cultura hagi de recuperar mai un mínim de centralitat, ni en el país real ni en el desitjat.