Tinc els fills explotats

A principis de les vacances vaig proposar als meus fills d’anar al casal d’estiu. Per una sola vegada a la vida van estar tots tres d’acord: va ressonar a la sala un rotund “no!”. “Però si fareu jocs d’aigua i gimcanes, estareu amb els vostres amics», pronunciava a mode de súplica. Res de res, estaven decidits a estar-se a casa. De manera que vaig planejar una venjança subtil però contundent. “Van arreglats aquests marrecs si es pensen que podran mirar la tele i menjar galetes tot el dia”, remugava entre dents.

Així és com aquest juliol he organitzat a casa meva un campus de les tasques de la llar. Sí, sí, tal com ho llegiu. A primera hora toca fer-se el llit. Tot seguit preparen l’esmorzar. Ja han après a rentar els plats i després escombrar el terra. A continuació els faig vestir i toca sessió de bugada: mentre un estén, l’altre recull la roba del dia ante­rior i la petita ja em plega els mitjons. El primer dia es van queixar molt. El segon encara rondinaven i ara que fa dues setmanes que ho fan, ho fan tot sols sense necessitat de recórrer als xantatges, als suborns o les amenaces. 

Integració d'hàbits

Estic que no m’ho crec. El que va començar com una estratègia per fer-los odiar estar a casa i fer créixer en ells la necessitat d’implorar-me la inscripció al casal d’estiu ha acabat en una integració absoluta d’hàbits, que executen amb els millors dels seus somriures. Un èxit total. A més, mentre estan entretinguts no em toquen la moral. Ni es barallen, ni em diuen que s’avorreixen ni em demanen que els compri coses. S’ho han pres com una activitat totalment seva. ¡I jo que em pensava que em denunciarien a la protectora d’animals per fer-los treballar en època vacacional!

A part d’això me’ls enduc a tot arreu: van al mercat a fer la compra, a l’ajuntament a fer tràmits, al banc a fer papers, amb les meves amigues a fer el cafè, a la biblioteca a buscar llibres, fins i tot a passar la ITV i al dentista me’ls emportaré. Tot era part del pla de torturar-los fins a fer-los pregar-me una estona amb altres nens i nenes i ara resulta que fins i tot s’ho passen bé: al mercat els ho deixen tastar tot, a l’ajuntament fan preguntes i acaben aprenent, al banc els regalen bolis i caramels, les meves amigues els conviden a gelats, ¡a la biblioteca s’hi han tornat aficionats! Si seguim així, al setembre no hi haurà manera de fer-los tornar a l’escola. Ara es pensen que la vida d’estar per casa és xauxa: llevar-se a l’hora que volen, fer-se l’esmorzar tranquil·lament, fer la neteja al ritme de les cançons de l’estiu, trobar-se amb gent i fer un refresc,... 

Estic segura que si m’hagués proposat donar-los l’estiu dels seus somnis hauria fracassat. Perquè sempre que he fet quelcom perquè s’ho passin bé, acaba suc­ceint alguna catàstrofe que provoca els meus renecs i a sobre em fa sentir culpable per destrossar-ho tot. I ara que me les empesco per tenir-los al meu servei, em trobo que estem tots més a gust que mai. 

Acomodar-los al meu estil

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Potser és perquè he descobert que el meu rol no és complaure els meus fills sinó acomodar-los al meu estil de vida. Treballar tots junts per un mateix fi em fa sentir molt més còmoda que haver d’estar tot el dia satisfent les seves demandes. Hem perdut molts de gots i plats pel camí, litres de sabó, i una bona dosi de paciència. Tant se val. La qüestió és que les tasques de la llar ens han unit, potser d’això, al cap i a la fi, es tracten els campus d’estiu.

Així que ni campus de tennis, natació, bàsquet, rugbi o informàtica.  ¡Aquest estiu, les tasques de la llar han triomfat!